Les cultures del sí i del no

Fa uns quants dies un lector va fer un escrit d’opinió tot al·ludint a un de meu anterior en el qual com a resposta feia un totum revolutum tot barrejant la destrucció del territori, empresaris sense escrúpols, herències del model franquista, negació del canvi climàtic, coses que no venien al cas del que jo plantejava i deixava de banda altres consideracions de les quals no li interessava parlar. Però el context destil·lava aquell baf propi de l’esquerra radical nostrada, el mèrit de la qual més notori per a ells fou la decapitació política del president Artur Mas i, a continuació, el nihilisme estèril, el no-res, el no menjar ni deixar menjar i l’stand-bay permanent.

Jo, quan llegeixo el suplement L’Econòmic d’aquest diari els diumenges que toca i veig les informacions sobre el teixit productiu empresarial que inverteix des de les microempreses fins a les que ho fan a escala superior 10 milions, 40 milions, 80 milions, 300 milions d’euros, etc. i que augmentaran les plantilles 50, 200, 300 treballadors, em poso molt content perquè això suposa la compra d’habitatges, canvis de vehicles, viatges, etc. i pagar impostos que després serveixen entre altres coses per cobrir les partides destinades als serveis socials i a altres necessitats de la ciutadania que els radicals reclamen permanentment.