Critiquem el que ahir era el peix al cove, però amb el pas dels anys hem passat del peix al cove a nous formats polítics per finançar determinats projectes i demandes de la Generalitat. La taula de diàleg, votar sí en el Congrés determinades lleis que a la llarga ens perjudiquen, ampliar la base, acord de claredat, etcètera, sempre a còpia de donar suport als impossibles. Catalunya no avança; igual que els crancs, sempre enrere. Avui s’enyora el peix al cove perquè l’Estat no vol caure en aquell cistell que els dol. De peixos, pocs, per la contaminació de la mar; de coves, pel canvi climàtic no hi ha prou vímet per fer-los, els salzes i altres arbres de la mateixa família per les sequeres han anat desapareixent del nostre mapa. Ni peix al cove, ni diàleg ni noves fórmules d’entesa, perquè l’Estat s’ha deixat intencionadament ben fermada la porta de la convivència, del diàleg i dels acords. Avui sols ens queden els crancs de la malastrugança.