Les Esclaves del Santíssim

Tot dol a la vida, vivim moments que costa definir-los i expressar-los. Deu ser l’edat, deu ser la pandèmia, que ens ha canviat el món. Hem perdut molts amics per la covid, d’altres per malalties. Sembla que tanta investigació i tant recollir diners hauria de servir per quelcom més... Diumenge la notícia em va entristir: a Girona perdem les Esclaves del Santíssim. Deien que la setmana següent deixaven la ciutat. He intentat comunicar-me amb elles, però ha estat impossible.

He vist marxar diverses congregacions de monges de Girona. Amb les Esclaves no hi he tingut tanta relació com amb altres; de fet, eren de clausura. Però el record em ve de l’adolescència, de quan feia comerç a l’Acadèmia Mercuri. A l’hora del pati hi anava moltes vegades. En aquell temps ja s’hi respirava una pau especial. No sé si és perquè anaven tan blanques i les veies sempre d’esquena, m’agradava compartir una estona amb la seva companyia. Feia 71 anys que hi eren i, evidentment, amb les seves mans han brodat i fet coses per Girona. Després de tants anys costa deixar una ciutat. Jo, des d’aquestes ratlles, vull dir-los que per a molts gironins i gironines han deixat una gran petjada, sobretot de pau, de molt de recolliment, difícil de trobar. El seu record seguirà en el meu cor per sempre. Desitjo que el seu nou destí les aculli com quan varen arribar a la meva estimada ciutat, Girona. Sé que allà on aniran les rebran amb els braços oberts i Girona mai oblidarà que en aquell indret del Barri Vell d’escales solitàries hi havia un lloc portat per les Esclaves del Santíssim, que han ajudat molta gent i han transmès pau i espiritualitat que mai oblidarem. A reveure, germanes.