Jordi Cabré i el nacionalisme

He llegit amb interès l’article de Jordi Cabré “El cant del cigne de Catalunya?”, del 15 de gener, en el qual el conegut periodista i escriptor proposa, ja que la independència ha quedat, per ara, únicament en intent, tornar al nacionalisme, entès com a construcció de la nació catalana. Però compte amb el concepte de nacionalisme! Jo mateix em vaig considerar nacionalista durant anys, i fins i tot vaig estar afiliat, a començaments dels vuitanta, als Nacionalistes d’Esquerra. Però després m’he anat adonant que ser nacionalista, no solament a Catalunya sinó, sobretot, en un món com el nostre, resulta confús, ambivalent i, segons com, perillós. No ho eren els nazis, per exemple, tal com el mateix Cabré admet en el seu article? No ho són, ara mateix, el sanguinari Putin, el malvat Netanyahu i el tortuós Xi Jinping? No ho són Pedro Sánchez –li agradi o no–, Núñez Feijóo –aquest, per descomptat– i, no cal dir-ho, Santiago Abascal? El nacionalisme pot indicar construcció d’una nació oprimida, o d’una minoria nacional, ben cert. Però també esdevé supremacisme i afany, en definitiva, de dominar el món o, si més no, la part de món a la qual un líder, un partit, un exèrcit i fins i tot un poble poc o molt agressiu poden aspirar. Per tot plegat, ja fa alguns anys que jo no em defineixo com a nacionalista, sinó com a catalanista en el pla cultural i com a independentista en el pla polític, a més de socialista democràtic en el pla ideològic. I és a partir d’aquí que vaig decidir, fa uns anys, afiliar-me al Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), partit independentista i socialista. Crec que, sobre tot plegat, ara que la independència s’ajorna una mica –però no s’esvaeix–, cal reflexionar-hi...