Es va adonar que personalment anava malament, però tot i així creia que Catalunya anava a mal borràs. El nacionalisme espanyol d’estat havia aconseguit aturar els representants catalans independentistes: l’article 155, els judicis, les condemnes, l’amnistia. Ara era el torn del finançament singular. Ell creia que tot eren més paraules que fets. I el desconcertava com altres relats s’imposaven i eren acceptats. Però sabia que el nacionalisme espanyol no admetia la nacionalitat catalana i obstaculitzava el català. Creia que Catalunya anava pel pedregar.