Llegint (9/3/2015) la participació d'en Salvador Domènec a Punt Avui, en la què es fa esment de la deriva que ha patit l'històric PSUC en el seu procés de transformació en ICV, no puc fer altra cosa que manifestar el meu total acord amb en Salvador. Prou què en soc conscient que res no és immutable, que l'evolució del pensament i, en ocasions, dels mateixos criteris és necessària per adaptar-se a l'evolució natural de la societat. Però davant d'aquests canvis, inevitables, ens hem de fer sempre tres preguntes, com a mínim: “Què hem de canviar?...”; “Com l'hem de canviar?...”; “Quan l'hem de canviar?...”. El “canvi pel canvi” a res no condueix si no hi ha rere seu una profunda reflexió sobre el “què”, el “com” i el “quan” que ens pot conduir, inevitablement també, a la pèrdua de les arrels que ens són pròpies i a la de la mateixa identitat com a partit polític o com a línia de pensament. És el que succeí amb el PSOE en el recordat Congrés de Suresnes. Federalisme?... En les actuals circumstàncies una autèntica utopia irrealitzable, si més no aquí. Conversant amb en Salvador i altres persones després de la presentació d'un llibre a Omnium Cultural ens plantejàrem: “Què hauria passat si la guerra civil l'hagués guanyada la República?...”. Doncs que ens trobaríem, ara, en la mateixa situació. Recordem, sense anar més lluny, el criteri d'en Manuel Azaña, President de la República, envers Catalunya. I és que la realitat del què estem vivint em mou a pensar així. Hi ha picabaralles, a vegades vergonyoses, entre els partits a tots nivells, però quant es refereix a Catalunya, tots els d'àmbit estatal, amb els seus associats a nivell autonòmic, es posen d'acord: anar a la contra. Sempre. Abans, i ara. És la dura realitat. Així ha estat, i està. No per la “força de la raó”, si no per la “raó de la força”. Amb aquestes condicions el federalisme no te raó de ser.