Opinió

Lletra petita

‘Zorra, zorra, zorra’

“El matrimoni valencià que representarà Espanya a Eurovisión desactiva l’ús social tòxic d’aquesta paraula contra les dones

Novament el talent dels Països Catalans representarà Espanya al festival d’Eurovisión, aquesta carnavalesca cita musical que a Catalunya ningú confessa que mira però que en realitat rebenta audiències. Fa dos anys va ser el torn de Chanel Terrero, forjada a l’escola de ball d’Olesa de Montserrat, que amb el seu SloMo va meravellar el món i després ens va robar el cor a tots amb aquella connexió familiar televisada que acabava amb un “la meva iaia ho és tot”. Ara el proper 11 de maig pujaran a l’escenari de Malmö, a Suècia, els valencians de Nebulossa, o sigui la parella formada per la cantant Mery Bas i el productor Mark Dasousa, matrimoni en la vida real. S’afegeixen a una llarga llista de cantants que amb més o menys fortuna han participat a Eurovisión; els més recents: Miki Núñez, Alfred Garcia, Manel Navarro, Beth Rodergas... Més enllà de l’entreteniment personal que el festival ens aporti a cadascun de nosaltres, o de la gratera coent artística o política que ens provoqui, les polèmiques al voltant dels seleccionats sempre fan mastegar crispetes. Joan Manuel Serrat, amb la negativa a anar-hi si no el deixaven cantar en català, va ser el pioner. D’ençà que la bufonesca tria de Chikilicuatre, efímer cantant sorgit de la factoria Buenafuente, va elevar els decibels dels qui van considerar-ho una ofensa, la preselecció dels finalistes i la designació final solen generar sucosos debats paral·lels. Ja va passar amb Chanel, la vibrant actuació de la qual va fer sortir a escena els més puritans escandalitzats amb tanta carn a la graella. Fins que ella va deixar clar que si remenava el cul a l’escenari és perquè estava orgullosa de la seva anatomia. Punt i final. Ara amb Nebulossa i la seva engrescadora proposta vuitantera ha ensenyat la poteta una altra mena de puritanisme, emmascarat amb fals feminisme, carregant contra el suposat masclisme de la cançó Zorra. El mateix puritanisme carca que al 1983 ja va intentar linxar Las Vulpes i el seu Me gusta ser una zorra. Que antics! Fins i tot la Unió Europea de Radiodifusió s’ha hagut de pronunciar sobre el caràcter adequat de la lletra nebulosa. Doncs jo hi veig un nítid missatge sobre l’ús social tòxic d’aquesta paraula contra les dones. Menys puritanisme i més empatia cap a la cançó protesta, sisplau.