Visualització

Li havia passat alguna vegada abans, però mai amb la nitidesa ni amb la claredat amb la qual l'experimentava. Diuen que quan mors veus passar, com un flaix, tota la teva vida en un segons. A ell li va passar tot al contrari. Va visualitzar com seria el seu futur després d'un lleuger contacte, epidèrmic i casual, amb ella: casament per l'Església, dues criatures, casa, dos cotxes, tres televisors, viatges, crisi dels quaranta, una feina per a tota la vida, i una intensa i activa vida de jubilats fins que arribés el final. Durant un instant se'n va estranyar. No va veure com seria el final. Però tot i no veure'l, en aquell moment, amb vint anys i al costat d'una noia preciosa, va tenir clar que ell, com tots, era, per dir-ho en termes de consum, un producte perible. La certesa de saber que tenia caducitat però que no en coneixia la data el va fer reflexionar sobre si es podia considerar més afortunat que un iogurt. Se'n feia creus, que un pensament tan absurd l'hagués fet oblidar completament la cruïlla en què es trobava. Sentia que estava en el punt exacte d'encetar l'experiència central de la seva vida, la que s'escriu en majúscules. La qüestió era: una visualització en dècimes de segon d'una existència convencional havia de variar la força del seu impuls, del seu anhel? La resposta va sorgir immediatament. El somriure hipnòtic que hi havia plantat al bell mig del rostre de la que, a partir d'aquell moment, seria la seva xicota no deixava cap dubte. No s'hi podia resistir. Havia de començar a emprendre aquest camí, encara que fos un sender amb revolts coneguts i que el final ja estigués escrit. Perquè hi havia un repte molt clar. Ell era un producte moridor, però mentre no arribés el dia assenyalat, en cada gest, en cada acció hi hauria un objectiu i una incògnita: fer-la feliç i descobrir al final si realment el que fem serveix per confirmar el nostre destí o per modificar-lo.