La malaltia i la certesa d’una mort propera no li va impedir celebrar la vida fins a l’últim instant. Ha estat la seva darrera lliçó. Si mirem una mica més enrere descobrim, en el trajecte vital i polític que va trepitjar, senyals d’honestedat, senzillesa i generositat, al costat de la seva companya Lucía Topolansky. La tristesa pel seu decés no exclou celebrar, amb major força si cal, la paraula sàvia, veraç, compassiva, i que estimula les persones a ser lliures, justes i solidàries.

Mujica, a qui la por i els seus botxins no van aconseguir sotmetre, va rebutjar la venjança i va optar pel diàleg. Representant d’una esquerra humanista i no dogmàtica, va rebre el respecte i l’elogi de moltes persones, més enllà de l’Uruguai. Gràcies, Pepe Mujica. Sabem que els bells somnis no moren mai, i que sempre hi ha l’ocasió de plantar-los per tal que puguin madurar.