Opinió

LA TRIBUNA

La cimera de Seül

Mentre Merkel exigeix que la banca participi del rescat, ZP surt en defensa dels banquers

Hi ha cimeres en les quals les muntanyes només poden parir ratolins. I això, en un cert sentit, es el que ha passat a la reunió del G-20 a Corea. De fet, no s'esperaven grans acords, però el cert és que no se'n va produir cap. Els líders polítics de les potències occidentals i de les emergents es van comprometre únicament a marcar unes “orientacions indicatives” basades a exhortar els països a no utilitzar les devaluacions monetàries competitives i en la necessitat de controlar el capital dels bancs. Però, al cap i a la fi, van renunciar a una acció coordinada i van deixar en mans de cada país que continués fent tot sol allò que ja estava fent abans. És veritat que s'ha pactat una reforma de l'FMI que dóna més pes i representació als nous protagonistes de l'economia mundial i que s'ha aprovat també el Consens de Desenvolupament de Seül. Però, en realitat, això només significa que s'ha consagrat el dret a la discrepància entre les antigues i les noves potències. Cosa que vol dir que ha canviat el significat de la paraula decoupling, que originàriament era un motiu d'optimisme atès que, en cas de problemes a l'antic centre del món, s'obrien perspectives en els mercats dels nous motors globals. A partir d'ara, el desaparellament es tradueix en l'evidència que els EUA i la Xina tinguin prioritats prou divergents per posar en perill el que s'ha fet en els darrers dos anys per combatre la crisi.

Eren molts els qui pensaven que, a causa dels problemes del deute públic, no hi hauria més remei que nacionalitzar la banca, però quan les entitats financeres van tornar a guanyar diners i els EUA van declarar oficialment el final de la recessió, els poders fàctics van convèncer els polítics que no calia. Especialment, després de la victòria dels republicans, que ara tenen la majoria a la Cambra de Representants. Tanmateix, el comunicat final de Seül, a part de palesar la incapacitat d'aplicar les solucions necessàries, va reconèixer amb resignació que d'aquest imbroglio ens n'hauran de treure els mercats que, sia dit de passada, són els que, per començar, ens van col·locar en una situació tan desesperada. Ens trobem, doncs, amb un panorama que posa els pèls de punta. Ja abans de la crisi, es va preconitzar un mecanisme multilateral de cooperació, una proposta que, després, en plena recessió, es va reiterar al G-20 de Pittsburgh del 2009, tot dient que era a fi d'evitar els “sagrats egoismes nacionals”. Però, llevat d'algun progrés en la liberalització del comerç mundial per la via de l'acord de Doha i de l'OMC, no sembla que s'hagi avançat gran cosa més.

Una línia de possible recorregut és la definició dels GSifis, és a dir, l'elaboració d'una llista d'entitats financeres que per la seva dimensió i per estar presents a diferents països poden representar un risc sistèmic i que, per tant, haurien de ser objecte d'una revisió com a mínim anual, a més d'obligar-les a unes dotacions de capital més elevades i pagar les destrosses en cas d'infortuni. A la llista n'hi ha una vintena i dos d'ells són espanyols: el Santander i el BBVA. D'altres que podrien fer fallida, però tenen una implantació majoritària al país d'origen, no entrarien en el nou marc regulador. En resum, la retòrica ha estat bé, però no ha passat de ser un mantra i no s'ha traduït en decisions que s'hagin de dur a la pràctica. La recerca de solucions avança per vies ferroviàries paral·leles, amb el perill que les discordances dels grans blocs poguessin, a més a més, provocar un xoc de trens. D'això, ai las, em sembla que n'hauríem de seguir parlant.

Un apunt sobre la presència espanyola a la cimera. Al president Zapatero se li ha de reconèixer el mèrit de colar-se sempre a reunions d'aquesta mena, com a convidat de Sarkozy o com a invitat permanent. Però no sé si la seva crida als països participants a crear llocs de treball va ser oportuna. Francament, quan tens el rècord mundial d'atur i goses parlar d'energies renovables com a remei, sona com allò del “maestro Ciruela que no sabe leer y pone escuela”. D'altra banda resulta molt estrany que mentre la conservadora Angela Merkel exigeix que la banca participi en el cost del rescat dels països afectats per l'alegria i la cobdícia dels financers, el pretesament socialista ZP surti en defensa dels seus amics banquers i digui que a ells ni tocar-los. Que per pagar els plats trencats ja tenim els contribuents que, pobrets, s'ho empassen tot. També és interessant repassar la llista dels diguem-ne empresaris (en realitat gestors de monopolis) que van convidar a acompanyar-lo a Seül: Iberdrola, Acciona, Ferrovial, Telefónica i BBVA. Van declinar la invitació Florentino Pérez i Botín. I el president del Santander en el pecat va trobar la penitència, perquè se'n va anar a Abu Dhabi a fardar de patrocinador de Ferrari i Fernando Alonso i a tractar de convèncer alguns emirs d'aportar el capital suplementari que ara necessita en negocis llatinoamericans, tal com ja ha fet l'emir de Qatar amb la mòdica suma de 1.950 milions d'euros. Ai las, va guanyar Vettel, de Red Bull.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.