Ull de peix
Taronja i llimona
El meu primer llimona és per
al malhumorat Mourinho, que
no sap perdre
M'agradaria fer un petit exercici de vanitat: atorgar els meus premis taronja i llimona als personatges que, el 2011, ens han alegrat o amargat la vida.
Voldria donar el premi taronja a l'agitació ciutadana al voltant del dret a decidir que es fa present arreu, entre badalls dels mitjans. Vull retre homenatge a les coratjoses dones musulmanes que han participat activament no sols en la lluita contra les dictadures dels seus països sinó contra l'ominosa condició que com a dones han de suportar. Un de concret: a aquella senyora basca, a Irun, que a cop de paraigua va evitar la violació d'una noia. No cal dir que es mereixen el premi els escriptorassos Jaume Cabré, Emili Teixidor i Maria Barbal per haver trencat fronteres. No puc evitar donar un immens premi taronja a Guardiola i al Barça i el seu estil elegant, que ens ha tornat la confiança en nosaltres mateixos. Una esplèndida taronja per al programa Històries de l'òpera, de Catalunya Música –i als seus creadors Roger Alier i Marcel Gorgori–, que és una pura delícia. Un enorme premi taronja a tots els ciutadans del món que s'han sabut solidaritzar amb les catàstrofes alienes, i han demostrat que no tots els homes són llops per als homes. Una rodona taronja a l'artista illenc Miquel Barceló, que ha enlluernat el món. I a tots els conjunts musicals, sobretot els esplèndids conjunts valencians, que, en condicions normals, se sentirien cada dia a Nova York i a Moscou.
I els premis llimona? El primer, per al malhumorat Mourinho, perquè aquestes persones que no saben perdre perden doblement, i aquells que es mouen per l'enveja i la vanitat, perden triplement. A les trames mafioses de l'Estat espanyol que han fet impossible les seleccions esportives catalanes, amb especial menció al paper que hi ha tingut Rubalcaba. Al robatori i espoliació de Catalunya comès per Espanya. A les contradiccions entre les promeses electorals i la política real que menen els peperos. Als fanàtics anticatalanistes, i molt en especial a aquells que són, ells mateixos, catalans. I als qui ens han fet la guitza per pura maldat, sentint-se superiors a la resta de mortals quan no són més que una trista tifa. Doncs apa.
