Una veu arreu del món
Va llaurar els camps més durs i erms on després transitarien molts més... La seva veu ens continua enfortint com a país i com a cultura.
Ara fa 50 anys en Raimon va venir per primera vegada a cantar a Barcelona, i va ser després d'haver actuat en un aplec a Castelló, en una taverna per uns premis literaris. Allí, l'homenot Josep Maria Espinàs el sentí, agut com sempre el va convidar a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. El crit d'en Raimon fou una veu insòlita dins el món de la Nova Cançó. Raimon era rebel i senzill, tendre i vigorós, lúcid com pocs. Noi intel·ligent amb una sòlida formació cultural universitària, provinent dels sectors populars del País Valencià, la personificació valenciana del que deia en Fuster que eren els valencians, la seva forma de ser catalans. En ell no hi havia massa influència de la Chanson francesa, de medis urbans barcelonins, de finors culturalistes. Ell provenia de la terra ampla del nostre món cultural que amb valentia plantava cara a la grisor del moment, econòmic, social i polític; sense fer política no era possible per a ningú sota la dictadura franquista. A partir del crit únic fet veu i música va sorprendre tothom d'una forma avui incomprensible. El seu èxit fou immediat.
El 1963 aparegué el seu primer disc, que conté Al vent, Som, La pedra i A cops; va ser el primer disc que recordo tenir a les meves mans, el primer disc que algú em va fer sentir, va ser per a mi un moment únic, devia ser el 1964 o 1965, i mai he oblidat el que vaig pensar. També es podia cantar en català. Es fa difícil entendre avui, com de perseguit era el nostre idioma. A tort i a dret. De forma oficial i escolar, però de vegades també per gent normal i corrent, per ignorància o per mala fe, de vegades amb dolor i sovint amb burles, una pila de nens de pobles de les comarques de Lleida havíem de defensar el que per a nosaltres era el més natural del món. Parlar en català, poder escriure en català les cartes –amb faltes ortogràfiques de mida catedralícia– que els nens interns a partir dels deu anys escrivíem als pares.
Raimon és una peça clau, de les més importants en tota la recuperació musical de la llengua catalana en tots els temps. Era un cantant autèntic, ens parlava del país, del vent, de qui érem. Les seves cançons van ser el manà que necessitàvem, ens transportava per damunt d'enyorances i disciplines dures. Després vingueren els altres, però el primer de cor i rauxa terrenal, Raimon. Va llaurar els camps més durs i erms on posteriorment transitarien molts més, ell finalment seguiria un camí més íntim, més propi, més personal. Cantant de força tel·lúrica, de sensibilitat exquisida, va passar pel Palau, l'Olympia de París, per mig món. Sense el Raimon de fa 50 anys a Barcelona ara no hi hauria molt del que tenim al nostre món musical, arreu del món cultural català, de l'actual reconeixement musical internacional.
Els anys no han fet canviar Raimon, el públic s'ha multiplicat i dividit de forma meravellosa, però ell mai no ha fet cas dels cants de sirena de pretesos cosmopolites de temptació dinerària castellana. No tothom ha entès Raimon. El seu compromís musical, personal i polític es basa en la coherència ètica. Defensava el PSUC per la seva lluita antifranquista, com després ha defensat, amb simpatia contagiosa, tot el que fes avançar la llengua, cultura, igualtat i justícia en la societat catalana. Raimon mai no s'ha retirat com de vegades hom diu, s'ha pres períodes de descans per a treballar i compondre. Amb més de 40 discs gravats, amb un agraïment general arreu de les terres de parla catalana, també ha vist com se'l reconeixia internacionalment. El món universitari ara el premia a tort i a dret fent un acte de justícia reparadora. Fins i tot al País Valencià, a la seva terra més íntima. El Raimon rialler, audaç i ocurrent mai no ha tapat el fi analista social, l'home que pensa. Una veu que ens continua enfortint com a país i com a cultura.
