Opinió

la CRÒNICA

50 anys del Concili Vaticà II

Josep Maria de Segarra escriu: “jo, en aquell temps, creia en el miracle”. El dia 11 d'octubre del 1962 va tenir lloc la primera sessió del concili Vaticà II, a Roma. Es compleixen, per tant, cinquanta anys. La preparació d' aquell esdeveniment provocava un clima d'il·lusió per a una bona part de la joventut gironina. Els moviments cristians estaven llavors molt arrelats. Els d'Acció Catòlica, els cursets de cristianitat, els congregants, els de l'Adoració Nocturna, els claretians, els minyons escoltes... i molts altres. Hi havia un ferment de joventut que –també– creien en el miracle. I per a aquella nova fornada el concili havia de ser el portador del canvi que s'esperava. Aixoplugats sota el mantell d'una Església emparentada amb el règim franquista, i amb uns bisbes i capellans als qui el record de la Guerra Civil condicionava de pensament i obra, s'urgia a un aggiornamento per donar aire fresc a les creences religioses, per fer caure els vells tòtems que ens envoltaven i per fomentar espais de llibertat, d'entesa amb les altres creences, de comprensió i respecte envers a tothom, qualsevol que fos el seu pensament...

En aquell univers laic, la joventut no coneixia prou bé què suposava un concili –els anteriors havien estat repressius i anatemitzats–, però atorgava tota la confiança al sant pare que l'havia convocat: Joan XXIII era un papa diferent, obert, somniador, esperançat. Montserrat Vayreda, poetessa empordanesa, va escriure que el veia com “un germà gran, amb les mans d'un pare i el cor com el d'un infant”. Quin altre jerarca del Vaticà ha despertat aquests sentiments en tota la història?

Fins i tot el Dr. Cartañà, bisbe de Girona, carca, vell i xacrós, havia posat la seva confiança en el concili, i volia anar-hi sense pensar que la mort ja el rondava. S'esguardaven els senyals que havien d' arribar de Roma, impulsant els canvis que portarien a una Església en què tothom se sentís a gust i que no s'hagués d'avergonyir ningú per proclamar-se cristià. Peró aquests senyals es varen fer esperar i varen arribar difuses i poc clares. Mentrestant, l'integrisme religiós anava fortificant-se. A Girona hi havia un capellà –mossèn Andreu Bachs– que va proposar-se portar els millors cap a l'Opus Dei. I així va fomentar un cisma entre els qui varen abraçar monsenyor Escrivà de Balaguer i la resta de cristians, menystinguts i blasmats pels de l'Opus. Al final, de tot aquell clima de renovació en varen quedar quatre gestos –la missa de cara al poble i en català– i poc més.

Ara, l'Església a Girona es mantinguda per uns capellans envellits, per un bisbe incapaç d'acceptar trajectòries com les de mossèn Forcano i per uns feligresos que preparen el seu darrer viatge cap al més enllà. La joventut en gran part n'ha fugit, lamentablement.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.