Opinió

Raja tèrbol?

És en aquestes mans que deixem l'explotació d'un servei de primera necessitat fora de qualsevol consideració tarifària favorable als ciutadans usuaris

Diumenge passat, a l'article “Als Catalans, ni aigua”, en fase de correcció, s'hi van colar uns genis de la impremta que van ser la causa d'uns errors equivalents a dir coses inexactes i, per bé o per mal, difícils d'entendre. Bàsicament, la confusió va ser la de barrejar el conveni de l'ens metropolità i Agbar amb el concurs per a privatitzar l'empresa pública Aigües del Ter Llobregat. Els demano, doncs, excuses per no haver supervisat prou bé el text tal com era la meva obligació. I ara intentaré de clarificar el que havia de dir en realitat. Per exemple, que el conveni previ que es va treure a informació pública es va fer sense la necessària transparència i que la majoria de les poblacions i la mateixa Barcelona es troben en una situació alegal. De fet, els acords del Consell Metropolità, segons un estudi jurídic que m'he trobat a les mans, vulneren la normativa autonòmica, l'estatal i l'europea. En efecte, s'envaeixen il·legítimament les competències de la Generalitat de Catalunya. A més a més, la gestió integrada del cicle de l'aigua en mans d'un sol operador (majoritàriament privat) atempta contra la lliure competència i concurrència en el mercat. D'altra banda, l'elecció del soci privat per part de l'AMB vulnera tots els procediments de contractació legalment establerts. Aquesta actuació atempta contra els principis de publicitat, transparència i lliure concurrència en matèria de contractació pública consagrats i protegits per la llei.

La visió més benèvola és que Agbar ha estat durant 145 anys la titular indiscutible d'un servei determinat, és a dir, el de Barcelona, perquè l'empresa cotitzava a la Borsa de Barcelona, els accionistes eren d'aquí i se'ls feia els ulls grossos atès que sovint per allà al mig hi havia La Caixa, des dels anys vuitanta. Òbviament, la situació ha canviat, des de fa tres anys, amb l'aparició de Suez, que va comprar el 75% tolerat d'Agbar i ara es vol fer un muntatge que permeti una pròrroga de 35 anys sense concurrència. Així doncs, gràcies a una interpretació laxa, s'ha canviat majoritàriament el gestor sense ni tan sols comunicar-ho als ajuntaments. En tot cas, el que això implica és posar-se en mans d'una empresa privada en règim de monopoli mitjançant l'adjudicació sense ni la més mínima justificació. S'ha triat, per tant, de servir els interessos particulars d'Agbar i els seus accionistes en detriment dels ciutadans i de l'interès general. El plantejament matusser del cicle integral que formula l'AMB ni tan sols exclou el servei d'abastament domiciliari. Cal tenir present la forma en què actualment es presta l'abastament d'aigua potable a la conurbació de Barcelona. En realitat, des del segle XIX, Agbar ha prestat el servei sense adequar-se a la regulació concessional o dels serveis públics locals. L'empresa ha dut a terme l'extensió de la xarxa i la construcció i gestió de les infraestructures a costa dels agents urbanitzadors. A més a més, les quantitats corresponents han estat imputades a les tarifes, a retribuir les inversions i, per la via dels costos, al manteniment i la reparació. Malgrat tot, n'hi hauria prou amb la llei del 1955 i amb la llei de bases de règim local per a considerar que l'abastament d'aigua potable és un servei mínim de titularitat local. A tots els efectes, la llei del 3 d'agost del 2010 determina les competències i titularitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Hi entren el sanejament en alta, la depuració d'aigües residuals i la coordinació dels serveis municipals de sanejament en baixa i la gestió integrada de l'evacuació de les aigües pluvials, la regeneració i el clavegueram. Dins d'aquest panorama, sobta la prestació de serveis per part d'Agbar sense un títol concessional suficient, tot i que l'empresa presenta autoritzacions administratives per a fingir una consistència legal clarament inexistent.

De cara a la creació de l'empresa mixta es barregen mitja dotzena de títols concessionals reals per més que els seus venciments no coincideixin amb el de l'empresa mixta. Per tant, la nova empresa intenta donar carta de naturalesa a una amalgama de compres a precari, títols demanials (és a dir, de domini públic) i concessions fragmentàries que de cap manera configuren un sistema d'uniformitat o un esquema de claredat jurídica. Sembla, doncs, que en lloc d'un exercici de rigor jurídic, responsabilitat política, ètica, transparència i garantia de l'interès públic, ens trobem, segons les al·legacions presentades, amb la conclusió que si hom té amics apropiats, i el poder suficient, després de 150 anys tindrà ara de moment 35 anys més prorrogables. La conclusió, diuen les al·legacions presentades, és que les coses funcionen en un règim de fet sense cap mena d'empara jurídica. En resum, l'Àrea Metropolitana ha sostret de la lliure concurrència i de la licitació el servei d'aigua potable d'una de les zones més densament poblades d'Europa.

Ara, amb els canvis accionarials, ja no és una empresa o l'empresa que ho feia abans la qui presta el servei. És una unitat de negoci d'un conglomerat empresarial multinacional. Probablement és per això que no s'ha demanat cap autorització o cap mena de consentiment a les autoritats titulars. El que es pretén, aparentment, és encaixar una adjudicació directa d'uns serveis que, després, es volen “conveniar”. L'expedient té per objecte legalitzar la situació d'Agbar a partir de la renúncia de l'administració local, que potser no s'ha adonat que la seva és una competència irrenunciable. La companyia es mou, doncs, en un terreny de privilegis de l'època feudal i els avantatges s'atorguen a favor d'una empresa privada estrangera. És, per tant, en aquestes mans que deixem l'explotació d'un servei de primera necessitat fora de qualsevol consideració tarifària favorable als ciutadans usuaris. Agbar ja va intentar aquesta mena d'operació a Andalusia, però un tribunal ho va impedir. L'únic que pretén Agbar és donar cobertura legal a la seva situació precària basada en la posició d'amo i senyor com si aquí no hagués passat res i com si la legislació de règim local fos una cosa que no té res a veure amb ells. Però hi ha preceptes que només permeten contractes fins a 50 anys, en cas que es facin “obres” i no “inversions”, com diuen els impulsors de l'empresa mixta. A més, les obres han de constar ja a l'avantprojecte. Fins i tot la liquidació de l'empresa mixta està prevista en termes de valoració molt generosa per als privats. Hi ha, finalment, un apartat que afavoreix l'opacitat a gust de l'empresa privada. En conjunt, tot un tractat de com domesticar els poders públics i un monument als qui pretenen esquivar les decisions poc remuneradores per al sector públic, i donen impuls, en canvi, a les normes que hàbilment presentades poden fomentar la lectura de l'evangeli segons sant Lucre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.