El 1967, en un balanç del cinquantenari de la Revolució Russa, el crític tinerfeny Domingo Pérez Minik va situar dos períodes d’esclat i consolidació del realisme a la Unió Soviètica. Analitzava, també recollint els ecos de la premsa internacional, com havia afectat la literatura la implantació del comunisme en tots els àmbits socials, en la literatura especialment. Tots sabem els resultats de tants anys de sàtrapes, més allà on només l’obra completa de Lenin o Stalin et podia omplir la biblioteca. L’expressionisme revulsiu, els ingredients romàntics desaforats i el realisme negre es barrejaven entre la censura, les persecucions i les caigudes en desgràcia. No en va, Joseph Brodsky explicava que al seu país et podien matar per escriure poesia.