Prudència i esperança després de l'alliberament

Alícia Gámez es recupera lentament, però ja sana i estàlvia, a l'Hospitalet de Llobregat, amb la seva família i amics, del llarg captiveri de més de cent dies a què ha estat sotmesa per Al-Qaida. La cooperant catalana de la caravana Barcelona Acció Solidària va ser segrestada a Mauritània el 29 de novembre passat juntament amb dos companys, Roque Pascual i Albert Vilalta, encara retinguts contra la seva voluntat suposadament al desèrtic nord de Mali. L'alliberament d'Alícia Gámez és, sens dubte, una bona notícia. Ho és perquè recuperem una compatriota segrestada brutalment. Però també perquè l'alliberament pot ser un bon símptoma de la marxa de les negociacions que han de fer que tornin a casa els altres dos catalans retinguts per la branca magribina d'Al-Qaida. Més enllà de declaracions comprensibles, però poc creïbles, com les que ha fet la vicepresidenta del govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega assegurant que l'alliberament no ha tingut cap contraprestació, cal aplaudir el rigor i la responsabilitat amb què s'ha afrontat una situació tan delicada i complexa. La recerca d'aliats regionals en la negociació, des de la potència excolonial que és França fins a la cabdal participació de Burkina Faso, i la discreció amb què s'ha treballat han estat fonament de l'èxit parcial ja obtingut. Però no podem oblidar que tractem amb fonamentalistes religiosos, amb implicacions polítiques i de geoestratègia regional que compliquen la resolució del segrest. Per això cal mantenir la prudència sobre l'alliberament de Pascual i Vilalta i mantenir la línia d'actuació encetada per portar a casa al més aviat possible els dos cooperants catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.