Les llàgrimes de Garzón

Els plors del jutge Garzón abandonant ahir l'Audiencia Nacional després d'haver estat suspès pel Consell General del Poder Judicial són una mica incomprensibles. Una persona que es dedica a la carrera judicial hauria de confiar en la justícia i, si com ell mateix proclama, és innocent, tenir tota la tranquil·litat del món que al final la sentència serà absolutòria. Per intentar evitar el jutge que l'ha fet seure al banc per presumpta prevaricació, Garzón s'havia tret del barret el trasllat al Tribunal Penal Internacional, on volia anar a treballar com a assessor. La suspensió acordada ahir per unanimitat li barra el pas, llevat que abandoni la carrera judicial, cosa improbable. L'actuació del CGPJ, però, és conseqüent amb allò que preveu l'article 383 de la llei orgànica del poder judicial, que obliga a apartar qualsevol jutge imputat per la presumpta comissió de delictes en l'exercici de les seves funcions. Una altra cosa són les motivacions que hi pugui haver rere l'acusació de prevaricació: un intent per impedir que s'investiguin els crims del franquisme i també l'antipatia personal del jutge que l'ha processat. Però a Garzón sempre li quedarà el recurs de defensar-se a l'estrada.