Opinió

El punt de partida del diàleg

La convocatòria de la mesa de diàleg entre els governs català i espanyol és un pas endavant en el llarg camí de la normalització de les relacions institucionals i polítiques entre Catalunya i Espanya. En aquest sentit, només pot ser interpretat com una bona notícia, perquè des de Catalunya fa més de dos anys que es reclama un diàleg polític amb Espanya i fins ara només s’havia obtingut la negativa, la incomunicació i la repressió. Avui, la repressió es manté, però la disposició a parlar és un canvi positiu, més enllà de desavinences formals que només abonen la falta de sintonia entre les dues parts.

No és contradictori amb aquesta visió reconèixer que aquesta mesa neix d’una necessitat conjuntural, la investidura de Pedro Sánchez, i d’un pacte entre dos partits, PSOE i ERC, i que aquests dos factors condicionen molt les circumstàncies i el recorregut d’aquest diàleg i l’abast dels fruits que pugui donar. Tampoc es pot amagar la percepció que cada actor utilitza la mesa de diàleg en funció dels seus interessos, ja siguin uns pressupostos, unes eleccions o una estratègia política determinada.

Ningú en aquesta mesa es pot permetre negar el diàleg o boicotejar-lo, però cal ser molt cec per no veure les limitacions que dificulten enormement un acord respecte al conflicte polític que enfronta Catalunya i l’Estat. Perquè la part catalana vol parlar del conflicte estructural –sobirania, relació amb l’Estat, autodeterminació– i la part espanyola vol parlar de la intendència –finançament, infraestructures, competències, incompliments–, és a dir, de qüestions pròpies de la comissió bilateral que quatre dècades d’estat autonòmic no han estat capaces de resoldre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.