A un intel·lectual espanyol

Benvolgut col·lega i amic, t’escrivim amb pena, tristesa i neguit després d’haver llegit algunes intervencions teves sobre Catalunya a la premsa. El problema no és que discrepem de la teva posició, només faltaria. El que ens sorprèn és la teva comprensió de la realitat. Si el primer per damunt de tot és l’honestedat amb la realitat, aquí hi ha alguna cosa que grinyola. Molt. És clar que pots pensar que som presoners del nostre relat, però en aquest cas tots ho som i ja no hi ha res més a parlar, cadascun tancat en el seu propi nacionalisme o, com diu un molt bon amic, cadascun amb la seva tribu. Però com que creiem que sí que cal parlar, i no ens agraden ni els reduccionismes al nacionalisme ni els menyspreus en forma de tribalisme, aquí van els nostres comentaris sobre dos punts de la teva definició de la realitat.

El que està passant no té res a veure amb la literatura sobre els pobles d’Espanya. És una ruptura política amb l’Estat espanyol que, alguns, bastants, molts ja no reconeixem com a propi ni ens mereix cap lleialtat institucional. Política, no literatura, sobre els pobles d’Espanya. Política amb relat, però política. Si hi ha més de dos milions de catalans donant suport a la independència, cal començar a pensar que entre ells n’hi ha centenars de milers amb intensos llaços personals repartits entre tots els pobles d’Espanya, i que això no és el que està en qüestió, tampoc per a ells. És una qüestió política a plantejar políticament a través d’alternatives polítiques. No és un tema de metafísica sobre la unitat d’Espanya ni sobre les bondats filosòfiques del federalisme segons els catedràtics de ciència política en els congressos internacionals.

Cal començar a preguntar-se per què apel·lar als pobles d’Espanya no quartera l’opció per la independència de persones que seguiran estiuejant amb les seves famílies en els seus llocs d’origen per tot Espanya: perquè és ja més un problema de relacions polítiques que de relacions emocionals entre pobles. I, per descomptat, ja no és fonamentalment un problema identitari. És clar que sempre ens podem posar en pla Marx i dir allò de no ho saben però ho fan, però llavors tornaríem una altra vegada a la casella de sortida per parlar també del nacionalisme espanyol dels cosmopolites, que tampoc ho saben però ho fan.

Perquè, i aquest és el segon punt, el d’ara ja no és fonamentalment o exclusivament un problema d’identitat. Podria ser-ho en el passat, però ja no ho és avui. Accepta que a alguns ens resulti una mica insultant que se’ns adrecin en algun to que contraposa, des de la visió supremacista, la suposada pobresa del tema identitari davant de la superioritat retòrica del problema social. La majoria de l’independentisme no ho contraposa sinó que ho viu com una cosa entremesclada. L’honestedat amb la realitat exigeix reconèixer que milers i milers de persones han arribat a l’independentisme per raons socials i no per raons identitàries. Podries buscar la llarga llista de polítiques socials tombades i anul·lades constitucionalment o administrativament, amb tota la legalitat haguda i per haver. Sobre pobresa energètica, sobre dret a l’habitatge, sobre l’assignació de la casella del 0,7, sobre l’acollida de refugiats. La més divertida va ser la sentència del TC sobre un plus d’assignació a les famílies en situació de vulnerabilitat a Catalunya perquè atemptava contra la igualtat dels espanyols. Aquell dia alguns vam aprendre que el criteri constitucional era garantir que els pobres fossin igualment pobres a tot Espanya. No tens per què fer-nos cas, és clar. Però almenys considera per què molta gent a la qual tots valorem i que tenen una llarga trajectòria de compromís per la fe i la justícia han signat la declaració de sacerdots i religiosos defensant la necessitat i la legitimitat del referèndum i van anar a votar. I això no és obstacle per seguir lluitant per institucions internacionals justes.

I la propina: suposem que coneixes què va passar el dia 1 d’octubre a Catalunya. Conèixer significa no només llegir la premsa sinó veure les filmacions. N’hi ha a desenes, i convé no conformar-se amb una. Amb tu no cal recordar que una de les preguntes clau que ens proposava Kant era aquella sobre què podem esperar. Doncs bé, l’1-O milions de catalans vam veure què podem esperar de l’Estat espanyol quan es pren seriosament el problema de Catalunya. Mira els vídeos, perquè has d’incorporar a l’honestedat amb la realitat el que milers i milers de catalans han viscut en la seva carn, o coneixen directament algú que l’ha patit. Milers i milers no vol dir només els independentistes. Vol dir els que no volien votar perquè rebutjaven el referèndum i van anar a votar a la tarda després del que havien vist al matí. Vol dir els que igualment no van votar però coneixen directament els qui el van patir, i es fan moltes preguntes de tot tipus.

I saps què? No estaria malament que des de l’ètica mínima, la de màxims o la d’enmig es tingués alguna reacció pública almenys compassiva amb tanta violència i sofriment inútil i es valorés la constitucionalitat i el servei públic d’un “a por ellos” que, com no podia ser d’altra manera, ha deixat gairebé 900 ferits. Però en situacions com aquesta alguns ja fa temps que hem deixat per impossible qualsevol proximitat i comprensió per part dels cosmopolites espanyols. Si almenys els catalans tinguéssim la sort d’estar a Amèrica Llatina, potser llavors... Una abraçada amb l’afecte de sempre, de veritat.