Respecte

Fa uns dies va venir a casa un llauner per canviar el motor del desaigüe de la cuina. La reparació va ser llarga i costosa. El cas és que, conversant amb el llauner, em va explicar que habita en un barri popular de Barcelona on la persona que viu amb mi, a la qual estàvem esperant, ha treballat moltíssims anys en un institut públic de secundària. Li ho vaig comentar i ell em va dir que justament en aquell institut hi havia estudiat el seu fill. Quan va arribar l’altra ocupant del pis, el llauner, gentil i eficient, li va dir el nom del seu fill. I tant que el recordava, com pràcticament recorda tots els alumnes que ha tingut. Aquell alumne patia unes circumstàncies difícils. Separats els pares, havia tornat a Barcelona després d’haver viscut anys en un poble d’Astúries amb la mare fins que aquesta va morir. Vivint, doncs, un moment complicat per la pèrdua de la mare i d’estranyesa pel canvi de vida i haver de conviure amb una altra part de la família, li va costar adaptar-se i seguir amb atenció les classes. Però, emparat i així ajudat pels professors del centre, va fer el seu curs, va estudiar i ara el seu pare pot explicar que és un jove content amb el treball que té.

Explico tot això perquè, com pel que fa a tantes altres coses, continuo indignada per l’intent de desacreditar els docents de l’escola pública catalana difamant-los amb l’acusació que adoctrinen els alumnes. De fet, no tenen ni temps per adoctrinar. En molts de centres, a més de fer classes, s’han convertit en psicòlegs i assistents socials: ho necessiten nens vinguts d’altres llocs, de famílies amb problemes econòmics, mancats a vegades d’atenció i d’afecte o, simplement, desconcertats en l’adolescència. És la seva feina? Fan més que la seva feina. Treballen per la integració i la cohesió social. Si no poden fer més és perquè l’escola pública, amb els seus ensenyants, no pot solucionar tots els problemes individuals i socials, molts dels quals derivats de la injustícia i les desigualtats. Respecte pels mestres i professors.