Asincronia política

Estem segurs els catalans que caminem pel camí idoni? Una pregunta que em fueteja pertinaçment cada dia des del mes de setembre del 2017. Set mesos de flagel·lació cerebral, que molt em temo que es perllongaran en un exercici salvatge de masoquisme analític. La tossuderia dels meus amics independentistes em reté la resolució de la incògnita No serà, per ventura, el pitjor dels camins per evitar mals majors a la societat catalana, als seus ciutadans? El dubte m’ha emplaçat davant una evidència: en les mateixes condicions, en el si d’una conjuntura perversa, l’economia avança i segueix creixent, fins i tot amb el fre posat en les inversions exteriors i les oscil·lacions que es perceben en la demanda, per què la política no segueix idèntic rumb? A què es deu aquesta asincronia entre l’econòmic (creixement per sobre del 2,5% del PIB) i el polític (paràlisi parlamentària, ensopegades executives, absència de govern, absurdes pretensions alegals i cul-de-sac judicial)?

Si a Catalunya s’ha produït una considerable fuga de dipòsits bancaris (31.400 milions d’euros des de l’aparició de la DUI, segons El Economista del 20 de març) sembla escassament dubtosa la percepció d’inseguretat i alt risc per part dels dipositants bancaris. Encara lluny de la normalitat perceptible en el món economicofinancer internacional amb referència a Catalunya, tot sembla indicar que les corporacions d’una certa dimensió han postergat la por als riscos d’un procés, que es considera ja poc menys que en liquidació. És a dir, els centres de decisió econòmica internacionals tendeixen a considerar superada la fase d’incerteses i inseguretat jurídica a què va donar lloc la DUI a la tardor. I paradoxalment gràcies a la decisió del govern espanyol i a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per allò d’“obras son amores i no buenas razones” del refranyer castellà.

No obstant això, està molt lluny de ser aquesta la percepció –molt perillosa– de la demencial manera de procedir de la nostra classe política en una i altra riba de l’Ebre. De poc serveix apel·lar al manament del seny i als principis que el regeixen segons El criteri de Jaume Balmes; ni al pragmatisme orteguià de la “conllevancia” entre catalans i espanyols; ni al precedent de Lluís Companys l’octubre de 1934; ni al “mai més” del vell president Tarradellas; ni a les embogides apel·lacions a Espartero... “Fins quan esgotaran la nostra paciència...?”, en paràfrasi de les Catilinàries de Marc Tul·li Ciceró.

És obvi que en la nostra classe política no llueixen els cicerons, ni s’atén a la lògica d’Aristòtil, ni al realisme del burgès pactista, entre altres raons perquè la burgesia ha claudicat –amb els seus diners a lloc segur–, i els seus fills de més limitada intel·ligència han trobat refugi en la política, en lloc de venedors en el mercat interior o exterior. Doncs la crisi del talent polític no és una casualitat, sinó un drenatge de la qualitat i del talent que fuig sistemàticament a l’univers dels negocis i de l’economia, reduint d’aquesta manera la capacitat de talent i intel·ligència en la classe política. Cras error! Perquè una tal asincronia provoca la distorsió entre les opcions econòmiques i les polítiques, amb enorme dany per a les dues, atès que es retroalimenten en el sentit més negatiu: a pitjors polítics, pitjor economia a mitjà o llarg termini; o més risc a un apoderament dels interessos polítics per part dels interessos econòmics i amb la pèrdua de sobirania de la mateixa societat i del ciutadà. És una usurpació dels àmbits col·lectius i socials per part del diktat econòmic. Tota una ruta cap als neofeixismes o la decrepitud de les democràcies subjugades per l’interès estrictament egoista i particular, atès que no hi ha una adequada “democratització” –o socialització– de les rendes produïdes per les potents estructures econòmiques cada vegada més descontrolades, com es demostra en l’Amèrica de Trump. A això es pot aspirar? La jivarització de la classe política ens precipita, a mitjà o llarg termini, a aquest inexorable escenari tan pervers. Caldrà col·legir de tot això que la “democràcia” com a sistema és la degradació de l’“aristocràcia” –o govern dels millors– com concloïa Aristòtil?

Si aquest cas passés, seria sens dubte un fracàs estrepitós de les elits. Són elles les que disposen de mitjans per conduir el ciutadà, fins i tot amb l’abús de les xarxes actuals, on la desinformació i les fake news són un escàndol tan gran com aquest brutal concepte de la postveritat. Si ens atenim a la postveritat haurà triomfat el relativisme moral; una porta que dona accés a tota degeneració política, amb el discurs final del fi que justifica els mitjans. És a dir, el triomf pòstum d’aquest Maquiavel que va dissenyar la via als ingents despropòsits dels anys 1930-1945. Si no analitzem les conseqüències de la crisi de 1929, em temo que l’òptica social per visualitzar les derivacions de la crisi del 2007-2014 serà encara més borrosa. Pura boira.