Opinió

Tribuna

Feixisme i llibertat

Vull comentar tres cosetes senzilles. Primer, què s’entén per (1) llibertat “política”, l’anomenada “llibertat negativa” (Berlin, Mill). Després, com (2) certs grups (neo)feixistes tracten aquesta i altres llibertats. Finalment, (3) què empara la llibertat d’expressió.

Quan preguntes a classe “què és la llibertat?”, s’alcen moltes mans: tothom en té una idea o una experiència. Des de les respostes bàsiques –poder triar, que no t’obliguin, etc.– se sol arribar a les més complexes: capacitat d’autodeterminar-se o “l’elecció conscient del bé”, en serien algunes. Ningú discuteix que hi ha tipus de llibertat: des de la psicològica (anul·lada per les addiccions, la ignorància o per ser obseqüent) fins a la metafísica (no voler ser el que som), passant per l’ètica (inexistència d’absoluts morals) o la política (absència de coacció externa). La llibertat pot ser interior o exterior: als presos polítics catalans els han robat la segona, però conserven la primera. Mill defineix la llibertat com “cercar el nostre propi bé, pel nostre propi camí, en tant que no privem els altres del seu” (On Liberty, 1859), que ho venem dient que la meva llibertat només acaba on comença la dels altres.

El feixisme –històric, ideològic i com a concepte vital– menysprea les institucions de l’Estat democràtic i converteix el vot individual en expressió massiva de suport a algun líder, un populisme obvi. Algú es proclama portaveu (si pot ser a la teleporqueria, millor) d’unes gents entabanades. Per als neofeixistes la racionalitat o la llibertat –i encara menys la veritat i els fets– no són un valor. Els intel·lectuals o la cultura –excepte la seva propaganda– són menyspreats. No així la banca i el capital, que els solen fer costat, interessadament. Per a ells, la violència –en paraules o en fets– és positiva. Als principis de “llibertat, igualtat i fraternitat” oposen una consigna: “creure, obeir i combatre” (Mussolini, 1930). I a Espanya ha ressorgit aquest bolet.

La llibertat d’expressió, finalment, és el dret de cadascú a expressar idees i opinions, sense censura (DUDH, art. 19). Tot i provenir de la Il·lustració i ser un dels drets anomenats de “primera generació” –que protegeixen dels excessos de l’Estat–, ara és conculcat a Espanya: ho fa Vox i altres amb denúncies barroeres als tribunals, sovint polítics, acollint-se a codis tinyosos. Per a Montesquieu, Voltaire o Rousseau, la possibilitat de dissentir fomenta el progrés i fins i tot resulta essencial per accedir a la veritat (Mill). Certament té algun límit però mai els interessos del poder sinó només els drets humans inviolables. Espanya diu acceptar-los (Constitució art. 10.2), però els hereus de la dictadura prohibeixen el que no els interessa: votar, demanar canvis, alleujar dèbils, etc., fins a aturar un Parlament. Usen les armes de l’opressió i la por, ja que no en tenen d’altres. El feixisme – si fos el cas– no valora la dignitat de cada persona ni d’un poble, sinó només el seu domini i submissió. I a aquest joc, molts no hi volem jugar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.