Mirant l’ANC

Ha sorprès que l’ANC s’hagi posat a primera línia per denunciar el govern de la Generalitat en entendre que no avança per fer efectiva la República, per més que a l’inici de la tardor ja hagués anunciat que posava deures al gabinet de Quim Torra. L’Assemblea reuneix milers de ciutadans conscienciats i mobilitzats però, fins ara, tots els governs formats a partir de majories parlamentàries independentistes havien estat el seu aliat i no el seu adversari. La raó d’aquest canvi només es pot atribuir al nerviosisme.

Primer, perquè, després d’enardir els seus afiliats amb la preparació i celebració del referèndum i de convertir-los en incansables manifestants d’incomptables convocatòries, l’organització és incapaç de mantenir-los en una situació d’espera com l’actual, i de proporcionar-los una tasca activa que avanci feina a la futura República. I com que les bases s’inquieten, el secretariat nacional creu que només pot donar-los resposta radicalitzant la seva posició.

En segon lloc, l’Assemblea tampoc no sap explicar amb claredat per què una organització de consens, com se suposa que és, no aconsegueix liderar l’espai de confluència política i cívica, i com és que, ben contràriament, promou llistes pretesament unitàries que competeixen amb els partits sobiranistes que hauria d’atraure, i divideixen més aquest espectre de vot.

Per honestedat amb els milers de ciutadans que li donen suport, l’ANC faria bé de revisar per què està en aquesta situació. I, sobretot, ser summament clara: l’acció interessada dels partits la corca, com ja va passar amb l’Assemblea de Catalunya? O la vanitat de representar milers i milers de ciutadans li impedeix resignar-se a fer de simple mediador?