El món de demà

En El món d’ahir Stefan Zweig es descriu com un ésser d’enlloc que ha perdut la pàtria de la seva elecció, Europa, des que es va suïcidar en dues guerres fratricides. Vuitanta anys després un microorganisme infecciós atura l’acceleració desbocada del capitalisme planetari i molta gent es pregunta com serà el món de demà sorgit de la tragèdia sanitària. Més just i sostenible i menys consumista? (per força els pengen!). Més democràtic o més autoritari? Serem millors persones? El filòsof Emilio Lledó desitjaria que el virus ens fes sortir de l’obscuritat de la caverna i que no s’usés per tapar greus pandèmies com el deteriorament de l’educació, la cultura i el coneixement. Que ens porten –hi afegim– a la immensa desigualtat econòmica i social d’el món d’avui globalitzat. El Programa de l’ONU pel Desenvolupament mostra país a país i per regions les abismals diferències respecte a qüestions com la incidència de la malnutrició, l’accés als serveis bàsics, el percentatge de metges i llits d’hospital, l’etern deute extern dels més empobrits, etc. És la radiografia d’un esfereïdor desequilibri. Per exemple, taxa de mortalitat de menors de 5 anys: 3.8 a Alemanya, 15.1 a Brasil, 27.1 al Marroc, 65.3 a Gàmbia. Dades generals: 2.200 milions de persones sense aigua potable, 4.200 sense serveis de sanejament. El món de demà hauria de ser, tornant a Lledó, il·luminat per la decència, i Europa al menys prou solidària per no tornar-nos a suïcidar.