Ombres de primavera
De la necessitat de filòsofs i poetes
“Una creu que els poetes són com a mínim tan necessaris com els filòsofs: la seva paraula ajuda a viure en revelar la bellesa adherida als éssers i les coses
En una entrevista recent publicada a Vilaweb, el poeta Enric Casasses afirma que en aquest moment necessitem filòsofs. Ho diu en contra dels opinants que, sobretot a la ràdio i la televisió sense que una deixi de témer que també pugui exercir banalment l’opinió en un diari, apareixen comentant allò que diuen els entesos, ho siguin sobre les epidèmies o sobre l’economia, per esmentar dues qüestions que, en relació amb els efectes d’una sobre l’altra, ara ens preocupen enormement. Sentenciant que hi ha una epidèmia d’opinadors, Casassas exposa que l’opinió ja era mal considerada pels clàssics grecs en associar-la a la xerrameca, si no a la falsedat. Una recorda que Plató parla de la retòrica dels entabanadors que no deixa escoltar la veu dels filòsofs que, havent arribat a la saviesa i la veritat amb un procés de coneixement ascètic, haurien d’influir en els governs d’una societat que concebia absolutament estratificada amb un repartiment de funcions (carn de treball, vigilants, dirigents) que, de fet, podem reconèixer que d’alguna manera ha anat existint realment fins a arribar al món actual.
Arran de les paraules del poeta Casasses, se m’ha fet present també que la “república platònica” no deixa de ser una dictadura que expulsa els poetes perquè, dient-ho simplement, són “immorals” (no eduquen de manera convenient) i atenen als sentiments en lloc de la Raó. Potser també perquè creen il·lusions. Una explica això perquè, lluny de les consideracions platòniques, creu en canvi que els poetes són com a mínim tan necessaris com els filòsofs: la seva paraula ajuda a viure en revelar la bellesa a vegades dolorosa que, amb tot, està adherida als éssers i les coses. Hem de sentir els poetes. Pel que fa als filòsofs, de fet, estan parlant molt. No han esperat a emprendre el vol com ho fa l’òliba un cop arriba el capvespre. Giorgio Agamben tem que l’estat d’excepció es converteixi en norma per controlar-nos encara més. Jean-Luc Nancy ha replicat que, més que els estats, la tècnica exerceix el control, però també que, almenys en els països rics, ha permès allargar la vida. Des del feminisme queer, Judith Butler i Paul B. Preciado també han parlat d’una agudització dels mecanismes de control prèviament existents, però també de formes de resistència. Slavov Zizek, tan optimista, ha sentenciat que el virus significarà la fi del capitalisme. N’han parlat molts més. Potser seguirem.