(In)complir els horaris

Ha nascut un nou oxímoron: teletreballar amb canalla. La bogeria portada a l’extrem. Estableix rutines, t’aconsellen. Veig més factible descobrir amb les meves mans la vacuna contra el maleït virus. Mama, a l’escola em demanen que els enviï els meus horaris. Menteix. Perdó? Que te’ls inventis. Mai una feina escolar havia arreplegat tants enganys per mil·límetre quadrat. Se suposa que llevo la mainada a quarts de deu. Ho fixa l’horari. També diu que a quarts d’onze de la nit ja dormen. Cada matí el mateix dilema. Els desperto d’hora o pesa més el plaer de poder treballar una estona en silenci? Poden endevinar què guanya. Falta ben poc per a les onze del matí i sona l’alarma del mòbil. Em recorda que en deu minuts comença la videotrucada amb la mestra de la més gran, de deu anys. Horror. Oblit absolut. Avui se m’ha escapat de les mans i encara dormen. Comença l’esprint. Mama, no he esmorzat. Ahir vas sopar molt, no passa res. La mestra li pregunta què està aprenent aquests dies. A jugar al Fortnite, li respon. Per sort la seva millor amiga diu que a jugar al bingo. I els seus pares són mestres. Això sempre consola. Prova superada, doncs. Acte seguit s’han de fer els deures. El petit, de set anys, diu que ha oblidat com s’escriu. Primera amenaça del dia de retirar-li la PlayStation. Al darrere en vindran cent cinquanta més. Abans del confinament l’engegaven una tarda a la setmana. Diu l’horari que hem penjat que ara es connecten dues hores al dia, màxim. Durant una estona juguen plegats sense estomacar-se. Han descobert que les xarxes estan plenes de reptes. Els imiten. Apareixen amb un ou esclafat al cap. Tanta pau només podia ser un miratge. Torna l’advertiment: No us trenqueu res que jo no us porto a l’hospital. Les deu de la nit i calcules quant falta per al toc de queda. Quan han caigut, te’ls mires i, malgrat tot, dones milions de gràcies de tenir-los. I et promets que l’endemà, a les nou del matí, els despertaràs i els faràs complir l’horari.