Somnis i fantasies

Amb el desig d’anar retornant als espais públics de la cultura, fa poc vaig entrar a la sala d’exposicions de la seu de la Filmoteca a Barcelona per veure-hi finalment (com tantes altres coses, em va quedar pendent en decretar l’estat d’alarma) les 12 litografies amb les quals David Lynch homenatja Federico Fellini i els 12 dibuixos que el director de Mulholland drive ha triat entre els moltíssims realitzats pel director del 8 ½. No hi havia ningú més a l’exposició Somnis. Vaig entrar-hi després de fer una consulta a la biblioteca del centre, on aleshores, en aplicació de les normes per a la contenció de la Covid-19, s’hi podia accedir després d’acordar prèviament una cita. A part de les bibliotecàries, tampoc no hi havia ningú més. En altres circumstàncies, potser hauria celebrat que, per així dir-ho, hi estigués tan ampla, però en les actuals em vaig sentir una mica sola i trista. Encara m’entristeix més pensar que, com només passa en el cas d’altres espais de la cultura i els espectacles, la Filmoteca ha hagut de tancar de nou.

El cas és que, amb la sala en una pertinent penombra, vaig veure primer el gravat d’una pensativa Anouk Aimée encarnant l’esposa del cineasta en crisi que Marcello Mastroianni interpreta a 8 ½: una dona intel·ligent i lúcida que no sap si confiar de nou en un home infidel, angoixat i inconstant. Mentre anava veient els altres gravats de la sèrie inspirada en 8 ½ que fan present que Lynch no pot evitar percebre alguna cosa inquietant en tot, compresa aquella esplèndida escena final de la pel·lícula amb la desfilada dels personatges i els fantasmes que vol ser una celebració de la caòtica vida al ritme de la música de Nino Rota, em vaig anar fixant en els dibuixos de Fellini: també hi és la seva imaginació eròtica amb les seves dones voluptuoses de carns abundants. Sempre m’ha interessat (i mai m’ha ofès) que Fellini mostrés tan clarament les seves fantasies masculines. Aquesta claredat, fins i tot diria que aquesta sinceritat pròxima a l’honestedat, l’allunya de la morbositat i, a més, fa que posi en evidència tals fantasies. Fins i tot en parodiar-les, com ara en aquella escena en què el protagonista del 8 ½ imagina que és el rei d’un harem que domina a cops de fuet. És tan ridícul.