L’aire és una brasa roent suspesa vertical cel avall, foc petri ficat sobre els arbres, els camps, els corriols, els horts, les basses, les cases, les màquines, els animals i, sobretot, els homes, sempre tan fràgils i vulnerables; i ni res ni ningú no poden esquivar la seva presència sufocant. La calor és tan insuportable, aquest migdia de la primeria d’agost, que no convida ni a estar-se a l’ombra benigna de les alzines espectaculars que envolten —exuberant anella vegetal— la vila encantadora de Cruallops, tot plegat una vuitantena de cases mal comptades de pedra ben tallada que, arraïmades entorn d’una plaça central molt esbarjosa i ordenades en carrers i carrerons estrets de traçat irregular, s’aixequen sobre el turó arrodonit, de circularitat gairebé perfecta, amb una contundència i una dignitat de regust medieval que excita l’admiració unànime dels visitants estiuencs i dispara a l’instant el seu desig de tornar aviat a un lloc tan especial.

No corre ni un sol bri d’aire per enlloc, i aleshores passa el que passa: que la quietud de les fulles als arbres és absoluta; el cant estrident i monòton de les cigales xerraca porfidiosament els timpans més adormits; les mestresses que no suporten veure cap flor mústia han enretirat els testos amb geranis de color vermell, rosa o fúcsia esclatant dels balcons i les entrades que donen al cantó de solell; i els ulls mig en cegats veuen com unes vires ondulants que s’eleven irreals, fantasmagòriques, sobre l’asfalt de la carretera nova que es precipita cap al poble amb un pendent molt pronunciat. No més els qui es troben sota cobert, ben arrecerats del sol, poden evitar la sensació molesta de cremor al cap i el front calents i les galtes envermellides.

La temperatura no baixa, segurament, dels quaranta graus, potser esgarrapa els quaranta-un i tot. L’home del temps tan somrient ja va anunciar ahir al vespre, mentre la pantalla del televisor mostrava imatges de platges atapeïdes de para-sols de tots colors i de persones amorrades a una font o buidant-se pel cap i el clatell una ampolla d’aigua, que l’ona da de calor històrica continuaria, encara, tot el que queda de setmana, i recordava de passada, fent memòria dels últims focs que han devastat grans extensions de boscos i de camps en rostoll, hòstia puta, sort que ja teníem tot el blat i l’ordi ben segat, han cremat parcialment tres masies i han matat el parell de centenars d’ovelles que tenia un pastor al seu corral, el risc alt d’incendis que hi ha i quines són les millors mesures preventives per reduir-ne al màxim l’amenaça latent durant la resta de l’estiu. Segons els registres de temperatura més antics que es conserven, cal recular més de setanta anys per trobar un altre inici d’agost tan càlid i destructiu. La se quera, a més a més, que s’arrossega des de la primavera és antològica, una d’aquelles que han de quedar marcades vivament a la memòria de tothom, i les reserves d’aigua providencials que presenten la majoria dels pantans del país, reomplerts amb les pluges de la tardor passada, és un dels comentaris recurrents a les converses inevitables sobre la calorada intensa que va arribar una setmana enrere i que, de moment, no sembla pas voler retirar-se.

La colla d’homes que suara, tot fent una mica de rebombori amb les potes de les cadires, ha anat asseient-se al menjador gran de l’hostal de la Mercè està formada, com cada dia feiner, per tres pagesos del veral i tres paletes de la capi tal comarcal que treballen a un ritme lent, sense estricar-se gaire, com si no existís cap calendari ni termini previst d’execució, en les inacabables obres de remodelació, sembla ben bé l’obra de la seu, mecàsumdéna, ni per Nadal no estaran acabades, de la plaça del poble. Són sis homes en total, doncs, dis posats al voltant de la taula que troben a punt cada migdia i, encara que la majoria d’ells no es coneixien de res abans de l’inici de la reforma urgent que tothom reivindicava a l’Ajuntament, un dia algun avi o alguna criatura esverada hi caurà i es fotrà mal de debò, i llavors tot seran corredisses, des de feia molt de temps, resulta que tots plegats s’avenen força i se segueixen la baterola a causa, justament, de la durada inesperada de les obres i, sobretot, de la simpatia compartida forjada a remolc de la mirada senzilla, sovint tintada de murrieria, que tenen de les coses bàsiques de la vida.

Els primers dies, com és natural, dinaven en taules separades i, si se saludaven, ho feien secament, amb una mirada i un moviment del cap perduts, com de nord, però la coincidència diària, amb les salutacions espontànies i els comen taris banals que es feien els uns i els altres aixecant una mica la veu d’una taula a l’altra, o mentre entraven o sortien del menjador i pagaven davant la caixa enregistradora, finalment els va animar a compartir taula i conversa distesa cada mig dia sobre la singularitat i la duresa de les ocupacions respectives; les anècdotes familiars que no desperten una càrrega excessiva de vergonya; les vacances tan volgudes com impossibles dels pagesos; i, fins i tot, els cops de porra desmesurats de la policia que alguns d’ells van rebre la tardor passada a la Sala de Plens de l’Ajuntament habilitada com a col·legi electoral, el parell de tractors entravessats als accessos principals a la plaça inclosos.

La seva irrupció al menjador s’ha produït seguint l’ordre de cada dia. Els paletes, com que gaudeixen de l’avantatge de la proximitat, han arribat primers. Tan bon punt el campanar quadrat de l’església romànica ha tocat la una del migdia sobre els seus cossos inclinats i bullents de sol, s’ha activat a l’instant el ritual sagrat de l’hora de plegar de la feina: han netejat a raig de mànega la formigonera, el carretó, les pales i, finalment, les eines petites, que han desat dins la caseta prefabricada, totes ben guardades, au, no fos cas que algú se’ns n’enamorés, i, eixugant-se de nou la suor del front amb tota la llargària d’un braç i esbandint-se les restes de pasta encara tendra enganxada a la roba amb unes quantes passades ràpides de les dues mans, han desfilat amb pas decidit, esperant-se i no esperant-se, estirant-se i retraient-se com una eruga, cap a l’interior reconfortant del local i, prèvia salutació als clients que solen haver-hi al bar, han passat cap al menjador i s’han assegut d’esquena a la paret, com sempre, per poder mirar els moviments de la gent que passa per da vant de la finestra o que entra i s’asseu a un tamboret de la barra a prendre alguna beguda refrescant.

Els pagesos, al seu torn, han arribat al poble de manera esglaonada, cada u des del mas o el camp on feinejava, entre cinc i deu minuts més tard, i, després d’aparcar el cotxe a l’obaga espaiosa que ofereixen les primeres alzines i d’assegurar-se, els més dubtosos, que deixaven el vehicle ben tan cat tot prement de nou a distància el dispositiu de la clau electrònica, han enfilat el petit pujador, ara és de terra, però diuen que serà de ciment, que arrenca a l’altura de l’absis elegant de l’església i han entrat a l’hostal sense entretenir-se gaire a la terrassa del davant que, com cada temporada d’estiu, està plena de taules, cadires i para-sols per si els veïns o els turistes eventuals dels caps de setmana, hi ha gent, tu, que foten una fila que no sé pas d’on carai surten, decideixen prendre-hi algun beure ben repapats al seient.

El sol infernal que tomba a la terrassa solitària ha enviat, fins i tot, els gats més soferts de la casa a amagar-se dintre el menjador petit, que avui està lliure de clients; en concret a tocar de la cadira de boga on seu, amb posat absent i assistida per un ventilador molt sorollós, la iaia Pilar. Els vuitanta-vuit anys que va complir la primavera passada la dispensen, segurament, de la desconnexió aparent que mostra envers l’ambient sempre trafegós de l’hostal. L’avi Silvestre, en canvi, a frec de la norantena, se sent encara prou valent i, tot i la lleugera coixesa de la cama dreta que li deixà en herència l’atac de feridura que va patir uns anys enrere mentre travessava la plaça en tornant de la fleca de la Teresa, dóna encara un bon cop de mà a la filla parant cada dia les taules del menjador i, sobretot, cuidant-se de l’hort on cullen els tomàquets, els pebrots, els enciams i les cebes per a les amanides tan fresques que lloa sempre la clientela. La mort del gendre al floret de la joventut en accident de tractor, la viudetat persistent de la Mercè, me l’estimava molt, en Mateu, jo, i no sé pas si podré enamorar-me mai més de cap altre home, i l’absència de néts que, un cop crescuts, haurien pogut fer-se càrrec de la gestió de l’hostal van convertir de seguida en Silvestre en el puntal insubstituïble del negoci familiar.

L’homenada asseguda acusa, com és normal, més set que no pas gana i comencen a passar-se i a enlairar ben amunt, cerimoniosos, tot vigilant de no tacar-se gaire la camisa, el parell de porrons de vi fresc que la Laura de Serrasolses, la cambrera fixa que ajuda la Mercè, els ha deixat al mig de la taula, de manera que aviat queden rebaixats gairebé a la meitat. En acabat, desenrosquen el tap de la primera ampolla d’aigua i se n’omplen els gots per no enterbolir-se el cap massa aviat i no haver d’entornar-se’n a la feina en condicions llastimoses. La Laura, mentrestant, es presenta de nou i els serveix, a manera d’aperitiu no demanat, gentilesa de la casa, dues safates ben sobreeixides d’amanida verda i, tot seguit, es treu el bloc de tapes blaves i el llapis de la butxaca del davantal i els recita els plats que figuren al menú del dia amb el somrís automàtic de complicitat de qui ja coneix de sobres les preferències de cada u.

Un tràmit que, tot i la calorada atuïdora, resolen aviat. Davant les quatre opcions inicials, tots es decanten a ulls clucs, capcineig rere capcineig, pel mateix plat: pèsols negres. No han hagut de rumiar gens quan la Laura ha anomenat, amb una entonació molt especial, la típica i preuada lleguminosa que dóna a l’hostal una fama tan merescuda dintre i fora de la comarca. Tothom s’hi rendeix sense cap ombra de dubte, com sol passar cada dia de la setmana que els n’ofereixen; només de tant en tant algú decideix reposar-ne i demana, sovint amb una punta de recança mal dis simulada, una menja substituta. La cambrera simpàtica, així, imaginant-se la resposta múltiple habitual, s’ha esperat a prendre nota i, culminada la ronda entre verbal i gestual, fins i tot un xic mandrosa, ha escrit somrient, al costat del nom del plat, una única xifra —un 6 ben gros— en comptes de marcar sis ratlles petites seguides.

Rarament s’equivoca. Ni les patates emmascarades, ni els fideus a la cassola tan gustosos fets amb costella de porc, ni la mongeta tendra amb patates. No, moltes gràcies. Encara que tots aquests altres plats sorgits dels fogons de la cuina de l’hostal mereixen, també, una rècula de paraules molt elogioses, s’estimen més una bona ració dels pèsols negres, sempre repetim, sempre podem menjar-ne tants com en vulguem, que la Mercè cuina tan divinament. Els pèsols negres fins i melosos que l’hostalera compra a uns cultivadors de molta confiança de la Vall d’Ora des de fa molt de temps i que, adobats amb rostes generoses de cansalada, s’han convertit en el reclam gastronòmic i la delícia culinària suprema de l’establiment. La tria del segon plat, en canvi, resulta més variada; tothom demana xai, que sempre sol ser molt tendre i gustós, llevat d’en Jaume de Tor i en Tomàs de Bancells, que s’estimen més costella l’un, galta l’altre, tot de porc. La cambrera ha pres nota de la comanda, però, en comptes de sortir del menjador de seguida i dirigir-se cap a la cuina amb el seu moviment de malucs tan airós, se’n va de dret amb el bloc i el llapis encara a la mà a demanar què volen a la taula del costat de la finestra, on s’hi acaben d’asseure dues parelles d’estrangers d’edat força avançada, jo no hi cullo ni una sola paraula, tu, no sé pas quin carai d’idioma xerren, que aquests dies s’estatgen a les cambres del cantó de solell de la primera planta de l’hostal.