Copropietaris de l’herència

El pitjor encara ha d’arribar. Ens repeteixen i repetim aquest descoratjador mantra per preparar-nos per als nous i durs patiments sanitaris i sobretot socials en els pròxims mesos i anys. El trobo d’un fatalisme acrític i desmobilitzador realment sospitós. Se suposa que hem de resignar-nos i encendre ciris o creuar falçs contra la pedregada? Parlem-ne una mica, abans. En primer lloc, el pitjor per a qui? Per al selecte club de rics que cavalquen xifres indecents, d’inabastable comprensió per a la majoria i que des de la Gran Recessió del 2008 han multiplicat la seva fortuna? I que, per descomptat, defugen qualsevol noció de justícia fiscal. (No entro ara en governs com el de la Comunitat de Madrid que bonifiquen al 100% l’impost sobre patrimoni als milionaris.) O per a la nova classe del precariat –seguint la formulació de Guy Standing–, a qui, sigui assalariada o no, li manquen recursos per viure dignament i que veu augmentar la llista dels seus afiliats? El cert és que, per simplificar-ho, estem tan lluny dels del jet com a prop dels sensesostre i hauríem de tenir-ho present cada vegada que ens avisen que el pitjor encara ha d’arribar. Perquè els del jet viatgen damunt les nostres espatlles moralment instal·lats en el pedigrí meritocràtic i els sensesostre arrosseguen una càrrega afegida de culpabilització (pobre = gandul). Intolerable. Potser ha arribat l’hora d’entendre que la riquesa acumulada per una petita elit és el resultat de l’esforç –de segles– de tota la humanitat i que, per tant, som copropietaris d’aquesta herència. Canvia la perspectiva, oi?