Suposem que la corrupció fos una malaltia corporal que es declarés en un cos físic que, metafòricament, anomenarem societat. La societat notaria un dolor o una molèstia i aniria al senyor doctor (o a la senyora doctora) i li diria: “Miri, és que no em trobo gaire bé”. I el doctor (o doctora) demanaria que a la societat li fessin unes proves per saber el seu mal (digui-li investigació judicial). I, potser, per acabar de tenir un diagnòstic més complet, també investigaria sobre l'entorn familiar i professional del malalt (digui-li una investigació política en seu parlamentària). Un cop fetes les proves, suposem que es detecta un petit tumor molt localitzat en un òrgan (digui-li Luigi, Bartu, Bitllet o el seu amic el tenista accidental). El més normal és que el senyor doctor (o la senyora doctora) extirpi im-me-di-a-ta-ment el tumor per acabar amb el problema de soca-rel.

Doncs bé, lamentablement, la medicina no té res a veure amb la política. Quan en un partit polític (o rodalia) apareix la corrupció, el partit afectat no fa proves internes per saber què passa, ni –òbviament– extirpen res de res (de res). Ans al contrari.

El que fan és demanar a corre-cuita proves, sí, però a pacients dels altres partits a veure si els troben alguna cosa. I si no els troben res, tant li fot, perquè llavors surten dient: “Ui, quina mala cara fa aquest partit, no troben? Ei, que no diem res,
però, volen dir que no ens està amagant alguna cosa?”. El risc zero no existeix.

Ni en política, ni en res. Però és que sembla
que aquí
l'objectiu
final sigui
carregar-se la sanitat.

Comenta l'article a www.avui.cat