Opinió

Tribuna

El perfum de l’acceleració

“Amb la pandèmia, l’ús d’aquestes tecnologies, que semblaven reservades al futur, s’ha normalitzat i fins i tot s’ha convertit en imprescindible.

Hartmut Rosa és un professor de ciència política a la universitat alemanya Friedrich-Schiller, a Jena, que s’ha fet famós per les seves teories sobre la vida accelerada que portem. La seva obra més coneguda és Alienació i acceleració. Vaig coincidir en una taula amb ell a la Universitat de Yale en una trobada a la qual ens havien convidat per parlar de l’alegria existencial, la joy. Són coses que passaven quan viatjàvem i ampliàvem horitzons. Un dels professors de la taula, mentre Rosa dissertava sobre la vida hiperbòlica que portem, em va confessar una excentricitat: coneixia tots els perfums possibles i endevinava de seguida quin perfum portava la gent. Podia semblar un comentari frívol enmig d’una gran disquisició filosòfica, però no ho era.

La situació, per tant era la següent: mentre un expert mundia amb cognom “Rosa”, que va néixer el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost, una dona que també va accelerar la història amb el seu fíat o sí, un altre filòsof conspirava alegrement sobre perfums. Mentre Rosa exposava les grans línies del seu sapient pensament, un altre pensador europeu compartia amb els presents a la taula les seves habilitats per reconèixer els perfums de les persones. Potser per això sempre més vincularé l’acceleració al perfum, la rapidesa amb què vivim amb la persistència de les bones olors.

El fet és que Rosa, que ha passat ja pel CCCB i podria tornar perquè sempre té coses noves i intel·ligents per compartir, és un dels representants de la nova teoria crítica i un especialista en la sociologia del temps. Estudia com la nostra identitat es configura a partir del temps i de l’espai, i en això no és nou sinó que entronca amb els filòsofs des que el món és món, però sí que aporta llum quan divideix les nostres crisis en quatre tipologies: ecològica, financera, de representativitat política, i la quarta i més interpel·ladora, “la crisi dels nivells d’insatisfacció i esgotament”.

L’acceleració ens indica la rapidesa de l’augment o de la disminució de la velocitat del moviment, però també del seu canvi de direcció. Quan als 18 anys aprenia a conduir per la Devesa de Girona i pels polígons adjacents, accelerava a les corbes, per a desesperació de la meva mare, que veia molt clar que en una corba calia desaccelerar. Hi ha gent que no segueix el patró, no per portar la contrària, sinó perquè no hi veu d’entrada la lògica. Ara els qui estudien el nostre món ens diuen accelerats, i no es tracta d’una categoria externa sinó d’una manera de pensar i d’actuar.

Accelerar és adrenalític, però pot portar a la catàstrofe. Sovint a les feines cal “accelerar processos” o “accelerar decisions”. L’acceleració du a les entranyes un potencial de progrés i de canvi indiscutible, però també una dosi de destrucció incontrolable. L’acceleració en si mateixa no és una virtut ni un defecte, sinó una condició que pot ser beneficiosa per desenquistar, per polir, per desengreixar situacions que no avancen per si soles.

Rosa ens defineix com accelerats, insatisfets i esgotats. Aquest cansament, certament intensificat amb els efectes pandèmics, és també un tedi de la pressa. La gent està cansada d’anar corrents sense objectiu, perquè córrer per arribar a la meta té molt de sentit, però córrer i prou, en té menys.

Josep Lluís Micó i Patrícia Coll, a Hiperaceleración insisteixen que “fins fa molt poc, algunes de les tasques associades a l’analítica de dades, la tecnologia mòbil o la robòtica eren percebudes per bona part de la ciutadania com a ciència-ficció. Amb la pandèmia, l’ús d’aquestes tecnologies, que semblaven reservades al futur, s’ha normalitzat i fins i tot s’ha convertit en imprescindible. L’aplicació d’aquestes tecnologies s’ha hiperaccelerat com a resposta a la crisi provocada per un virus que, a més d’amenaçar la salut dels éssers humans, ha suposat la coronació de les màquines”. Les màquines al pedestal, l’omnipresència de la tecnologia i la pressa existencial. Harmut Rosa ho veu com a indestriable element d’una crisi que ens té atrapats. Paradoxalment, allò que pretesament ens salva, inevitablement ens engabia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.