Opinió

Tribuna

Jo soc de risc

“Sempre he viscut amb aquell sentit del “moment”, però va arribar el virus. El març del 2020. I van anomenar-nos, ressonant arreu, els “avis”, i vam esdevenir “població de risc”

La meva generació, la dels hippies, vam sentir la vida tan intensa que ni comptàvem els dies, ni els mesos ni els anys. Personalment, ho vaig tenir clar: carpe diem. I vaig viure un dia rere l’altre així mateix. Al meu institut hi havia un noi genial, matemàtic. Era de Múrcia, un més dels professors que havien vingut a Catalunya a fer les Amèriques. Quan va complir trenta anys va tenir una depre. Bé, la depre dels trenta. No l’enteníem. Sonava la depre dels quaranta, molta gent en tenia símptomes. Però... trenta? Al llarg dels carpe diem vaig adonar-me que hi havia molta gent amb la neura de l’edat. Podia ser qualsevol nombre el desllorigador d’aquell sentiment terrible de sentir que la vida se t’escapa de les mans, pel mig dels dits. Cap als camps.

Em semblava ben bé, estava convençuda que no tenia ni tindria mai aquesta ximpleria. Tant, que l’article que vaig escriure a la primera revista Ressò (1968) portava el títol “Joves-grans, una marcada divisió?” No en tenia cap, d’edat, en aquells moments. I em deia que no hi havia edat. Vivim vides diferents. La de quan tenim divuit anys, la de vint. Vivim els trenta, trenta-cinc. En cadascuna d’aquestes edats tenim les nostres limitacions. En la infantesa no ens podem valer per nosaltres mateixos. En l’adolescència no sabem per què existim. Venen problemes de salut, que assumim. I en la nostra vida coneixem gent, en deixem d’altres, descobrim el sol i el cel, les colònies d’estiu, amb aquella sensació d’unitat entre totes i tots els que dormíem en lliteres, anàvem costa amunt, a una excavació, enmig de la calor. Ens dutxàvem i sopàvem per cantar tot seguit: “Tots junts vencerem, tots junts vencerem, avui, blancs i negres junts, demà.”

La veritable convicció de viure sense edat ens va agafar a seixanta anys. Ens vèiem dins els miralls i ens reconeixíem. I vam descobrir la veritat tot mirant les fotos dels nostres avis de seixanta anys. Vells. Vells xarucs. Veis, que deien al meu poble. Nosaltres no érem d’aquella edat. Prou que ens anomenaven “la tercera edat”. I la Caixa ens oferia productes fantàstics. Ni enteníem què volien dir. Érem gent viva i prou. L’edat no existeix. Existeix el naixement-la vida-la mort. Les edats? Jo no feia anys. Vam descobrir un terme: la nova edat. Mai no havia existit aquella edat. Tant hi vàrem creure que, en un berenar, vam fer els Estatuts de la Nova Edat. Una noia de la colla ens deia que unes tribus de l’Àfrica, on havia estat, no comptaven el temps. Ni les edats. El temps el mesuren amb els moments del sol i de la fosca. Els anys, què era això?

Sempre, doncs, he viscut amb aquell sentit del “moment”. Però..., però va arribar el virus. El març del 2020. I van anomenar-nos, ressonant arreu, els “avis” –amb quin permís m’anomenava “avi” aquell desventurat ? Ni tenia la delicadesa de dir-me àvia–. I vam esdevenir “població de risc”. Van passar-se tres mesos, del març a mig estiu, dient-nos avis, vells, ancians, parlaven de morts, decessos... On era aquella gent de la nova edat?

Vam descobrir les residències –geriàtriques–. Les persones s’ hi morien a pilons. Tots molt vells. Què em pensava, il·lusa, que no hi havia edats? Amb un grup de [email protected] vam escriure un manifest: Per una societat inclusiva. No l’hem pogut escampar prou, per això de la bombolla, dels confinaments, les restriccions. I és que ressonava més la divisió constant per cicles vitals que cap manifest. Dividien minuciosament els trams de vida per edats... Escoltaves sense respiració si la teva, de vida, seria en algun dels trams que els especialistes en el nou virus anomenaven.

I em mirava al mirall. No descobria res de diferent entre el febrer i el març. Només, enmig del meu rostre, hi veia: ets de risc. On era el carpe diem, allò de no haver-hi edat, allò de joves grans, una marcada divisió, de la societat inclusiva? Amb els vaccins encara vam ser més i més fragmentats , tant que al meu company de vida, amb qui em porto un any, li va tocar un altre buc de vacunació. Arreplegaré mai més el meu enyorat carpe diem?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.