Opinió

De set en set

El so del silenci

Diuen que el 18 d’agost passat va morir el Frederic Streich, capitost de la gastrollibreria Context de Girona, però jo encara no m’ho vull creure (això vol dir que després de nou dies encara danso entre la ràbia més bèstia i la tristesa més fonda). Mentre escric, ho faig amb aquella mena de desconsol constant que et deixa com si fossis poc menys que una burilla esclafada a terra. Avui he posat Simon&Garfunkel a tota castanya, un grup habitual al Context, i el so del seu silenci m’ha donat una mica d’empenta per escriure. Si no hagués estat per en Fidi, la Natàlia i tota la petita gran tribu del Context, jo no hauria superat ni el confinament, ni els putos mesos de pandèmia ni tota aquesta situació rara i merdosa que fa massa que dura. El Context és casa o, si més no, ho va ser durant molt de temps. Això significa que el dol no serà com aquesta columna, d’un sol dia i demà prou. La meva –com la de molts– promet ser una vida amb menys llum, sense aquells ulls murris i familiars que m’han calmat més d’una i de vint vegades, com en la nostra última conversa, quan jo tremolava i tu em deies que jo no tenia culpa de res però que fes el favor de madurar d’una vegada. I en tenia, de culpa. Però tu ets així: bo, seriós, objectiu i somniador. Tot alhora, per contradictori que sembli. Un home amb un cap privilegiat i un cor ample. La teva mort és una merda de les grosses, i aquesta pèrdua quedarà incrustada per sempre més. Mentrestant, brindarem per tu cada dia, olorarem clavells vermells, llegirem com si no hi hagués demà i estimarem en llibertat, sense tornar a fer judicis morals en tota la vida. El nen i jo t’estimem, Fidi, i molt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.