Opinió

De set en set

Jurat de dones

Un cop anunciat el palmarès de la 69 edició del festival de Sant Sebastià, recentment celebrada, van proliferar comentaris amb la idea que la composició del jurat, amb quatre dones i un home, explica que les grans premiades siguin pel·lícules dirigides per dones. Encara més: el palmarès com un desastre motivat pel fet que quatre dones volien premiar dones. I fins i tot: què se’n podia esperar?

No comparteixo la decisió del jurat (format per les directores Dea Kulumbegashvili i Maite Alberdi, la guionista Audrey Diwan, l’actriu Susi Sánchez i el productor Ted Hope) que, a parer meu, va concedir el màxim guardó a una pel·lícula romanesa histèrica (Blue Moon, opera prima d’Alina Gregori) i també va reconèixer generosament un recargolat film de Lucile Hadzihalilovic (Earwig) atorgant-li el premi especial i, amb els de la millor direcció i la millor actriu, un de danès (As in Heaven) d’una altra debutant, Tea Lindeburg, que imita Dreyer, però de lluny. Tenia altres preferències: Benediction, de Terence Davies, i Vous ne désirez que moi, film de Claire Simon sobre l’últim amant, Yann Andréa, de Margherite Duras.

Tanmateix, com li passa a quasi tothom que segueix un festival de cinema, quasi mai he estat d’acord amb els jurats, que, tradicionalment, han estat formats majorment, si no exclusivament, per homes, que només premiaven homes havent-hi, de fet, quasi només films dirigits per homes. Molts dels que desqualifiquen un jurat compost sobretot per dones, han adoptat una actitud semblant davant dels formats bàsicament per homes? Això es considerava “normal”. Que n’hi hagi amb una majoria de dones, es veu, en canvi, com una “anomalia” d’aquests temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.