L'estiu que vam viure units

És cert que, en política, la unitat no és en si mateixa cap valor ni cap objectiu, i també és obvi que no es pot demanar als partits polítics que no s'esforcin a mirar de subratllar tot allò que els diferencia dels altres, sobretot quan s'acosten eleccions. Igualment, és veritat que la diversitat és bona, i que és positiu que dins el catalanisme, i dins el sobiranisme (o l'independentisme, o el separatisme: com ja va predir el poeta, convindran molts noms a un sol amor), hi hagi diferents sensibilitats, propostes i posicionaments ideològics. Tot allò de l'independentisme de dretes i l'independentisme d'esquerres, etc. Molt bé. I encara és cert que, per tot això que diem, no cal que ens hi obsedim, amb la unitat de les forces del catalanisme.

D'acord, doncs. Ara bé, també és cert que no es coneix cap projecte polític d'èxit que es presenti davant la ciutadania escampat com la merda d'un mariner, amb perdó de l'expressió. I això és el que li passa al catalanisme (o independentisme, etcètera), que aquest estiu torna a oferir una entretinguda exhibició de la seva acreditada capacitat per a l'esmicolament intestí i ulcerós. No entraré a analitzar casos concrets, ni entre les forces que tenen representació al Parlament ni entre les que aspiren a tenir-ne, perquè no en tinc prou dades ni tampoc m'interessa gaire. Queda perfectament clara, però, la tendència general a postergar l'objectiu pel qual tothom afirma que treballa en funció de disputes de poder intern que gairebé mai no són res més que personalismes infumables. Algú em recordarà que la política la fan persones, i tornarà a ser cert, però tampoc cal que ens encaparrem a ser humans fins a la inoperància.

Com sempre, els pitjors enemics no són a fora, sinó a dins. Continuem tenint problemes de vedetisme entre els dirigents i de friquisme entre les bases, i personatges decididament virtuosos que aconsegueixen reunir les dues característiques en un sola i atrafegada persona. Això fa que ens passem l'estona entretinguts en conspiracions de pa amb fonteta i campionats de pixar lluny. Mentrestant, continguts i estratègia resten diferits. Tenim el concert econòmic d'Artur Mas, el govern de concentració i el 2014 de Carod-Rovira, la convocatòria de referèndum de Puigcercós i les declaracions unilaterals d'independència de Carretero (per una banda) i de Laporta (per l'altra). Cap d'aquestes propostes, però, com ha assenyalat el mateix Carod-Rovira, aconsegueix interessar prou ni posar-se al capdavant d'una ciutadania que el passat 10-J es va expressar de manera clara i distinta. No hi ha dubte que el sobiranisme ha crescut i s'ha fet gran, ara cal que també ho facin els seus líders.

I dit això, una servidora s'acomiada de vostès fins a l'1 de setembre. Mentrestant, bon estiu i gràcies per la paciència.