Opinió

De set en set

De paradisos perduts

Quan John Milton va escriure el seu poema èpic El paradís perdut a finals del segle XVIII volia deixar clara la doble condició de l’ésser humà. L’àngel rebel provoca la perdició d’una nova criatura que, a partir d’aleshores, portarà incrustada en la seva essència la doble natura angèlica i infernal. El paradís perdut, com a motiu literari, s’ha interpretat sovint com a sinònim de la infantesa, d’aquella etapa innocent que la vida ens va fent perdre a còpia de clatellots. Però, en realitat, el paradís perdut se’l construeix cadascú d’acord amb les seves utopies, necessitats o reclams emocionals propers a una determinada idea de felicitat o calma. Perquè, de fet, l’única certesa és que tots ens hauríem d’allunyar una mica del centre de l’Univers. El motiu del paradís perdut s’ha explotat també en cinema, en còmic, en sèries, en art, en música i, per descomptat, en literatura. Els artistes que recorren al paradís perdut són éssers amb el cor a mig curar que van a la recerca, paradoxalment, del paradís buscat i trobat. Aquests espais representen una aturada en el camí, un no-lloc sense normes imposades, un nou món imprevisible que representi la solució per enterrar (ni que sigui momentàniament) el mal karma que ens asfixia. Amb freqüència, aquests llocs paradisíacs són illes situades al mig de l’oceà. El concepte d’illa també vaga per la ment humana des de temps immemorials atesa la peculiaritat d’estar, al mateix temps, connectat a la resta del món per mar i perfectament delimitada, separada i purificada per la pròpia mar. L’illa és un món perdut, un paradís apte per allotjar la utopia. Imagineu paradisos: és l’únic que ens queda.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.