El gust amarg de les endívies

El dia 5 d'agost em mirava el Canal Cuina, perquè hi ha l'espai del Jamie Oliver, aquell cuiner anglès que hom titlla de marranot perquè es toca el nas amb la mateixa grapa que fa servir per fer mandonguilles per, tot seguit, amanir la plàtera d'enciam sense el concurs dels coberts. (M'agraden les receptes que fa, els ho dic de veritat.)

Doncs bé, esperant l'Oliver, em vaig trobar un programa anomenat Qué comemos hoy, on el cuiner responia a les preguntes dels espectadors a través del vídeo. Una senyora li va demanar: “M'encanta el sabor de les endívies, però, què podria fer perquè no fossin tan amargants?”. El cuiner, aclaparat, li va contestar que era una mica difícil de respondre la qüestió, perquè les endívies, justament, es caracteritzen per ser amargants. I, tot seguit, li va aconsellar una raça d'endívies (les espanyoles) que no en són tant (no hi busquem dobles lectures, pel nostre bé). “De tota manera, senyora –va fer, per acabar–, també hi ha altres herbes que no són amargants, com ara l'enciam”.

La pregunta de la senyora no és gens sorprenent. Et trobes, cada dia, amb éssers que afirmen que “els encaaanta” el menjar mexicà “però que no piqui”. Jo en conec un, d'aquests. Adora anar als restaurants mexicans per arruïnar els àpats dels que anem als restaurants mexicans que ens donin el que hi solen donar. (Els que adoren anar als restaurants mexicans “però que no piquin” també adoren compartir els primers plats.) I conec un altre ésser que diu que li agrada molt el gaspatxo, però, això sí, “sense all, que fa mal alè, sense pa, que engreixa, i sense pebrot, que torna”. Si li dius que el que li agrada, doncs, és la sopa de tomàquet s'enfada i et diu que t'has d'obrir a la gastronomia moderna. Suposo que no falta gaire perquè conegui l'ésser que dirà que li agraden molt les orgies, però, això sí, de només dues persones, que si no, no s'hi cap, al llit.