Opinió

Tribuna

El perdó a l’Església

“Si es demana perdó i es vol realment endegar una investigació amb l’objectiu de la reparació de tantes persones que van patir aquesta violència sexual, no hi ha peròs que valguin

Aquest dimarts el cardenal Omella, president de la Conferència Episcopal Espanyola compareixia en roda de premsa per explicar l’encàrrec de la major auditoria externa mai realitzada en el si de l’Església espanyola. Cal recordar que Itàlia i Espanya eren els dos únics grans països europeus que no havien fet cap pas en aquest sentit. Aquesta auditoria que s’ha encarregat al despatx d’advocats de Cremades i Calvo Sotelo (que no us negaré que m’ha sobtat l’elecció, per l’enfocament i la falta d’experiència pel que fa a la reparació de víctimes) s’ha recalcat que serà independent, recollirà la veu de les víctimes, les entitats especialitzades en violències sexuals, institucions diverses... i que complementarà l’auditoria impulsada pel Defensor del Pueblo.

Cal posar per ENdavant que és una bona notícia que la mateixa Església estigui disposada a auditar i conèixer, esperem, el veritable abast d’aquests abusos perpetrats en el si de la institució. Però caldrà veure els resultats que s’han compromès en fer públics al cap de dotze mesos, perquè davant l’anunci, amb els precedents, l’escepticisme es fa evident. De fet algunes entitats de víctimes i altres persones que han estat víctimes d’aquesta violència sexual perpetrada en el si de l’Església desconfien d’aquesta auditoria, per la falta de resposta i l’encobriment que s’ha desplegat tradicionalment des de la institució eclesiàstica. Trencar el silenci sepulcral que ha calat en milers de víctimes i ha negat històricament aquestes agressions, violències, abusos... aquesta vulneració dels drets dels infants és un punt de sortida com a mínim complex, per no dir nefast, però caldrà veure’n les conclusions.

Deixeu-me que reprengui la roda de premsa en què el cardenal Juan José Omella explicava aquesta auditoria i demanava en públic perdó per tots els abusos comesos. De fet, aquesta era la primera vegada que es demanava perdó públicament. Tot seguit, però, trontollava aquest perdó, afegint que també li dolien els abusos que s’havien perpetrat en altres institucions. I afegia que també esperava que en aquest sentit es fes alguna cosa. Una de les institucions més opaques, que més ha blindat els abusadors, que més ha negat aquestes violències sexuals, demanava perdó, però tot seguit s’escudava afirmant que també hi havia altres espais on s’havien produït aquest tipus de violències. Sonava tot plegat a un perdó, amb allò de “però els altres també ho han fet”. Allò tan típic de la immaduresa emocional que engega el procés psicològic de difusió de la responsabilitat, conjugat amb aquest punt de sermó cap a altres institucions quan la pròpia podríem dir que precisament no ha estat exemple de cap tipus de transparència.

Si es demana perdó, si es vol realment endegar un procés d’investigació amb l’objectiu principal de la reparació de tantes persones que van patir aquesta violència sexual, no hi ha peròs que valguin. Ara no toca. El reconeixement obert i explícit, però sincer i real, és un primer pas per construir un camí cap a la reparació. De fet és essencial que les institucions reconeguin que entre les seves parets s’han produït abusos sexuals i comencin a implementar polítiques de transparència, treguin el tel de l’opacitat i posin fi una vegada per totes a la pròpia complicitat, derivada del seu silenci. Perquè aquest ha estat el gran paraigua rere el qual s’han escudat els abusadors. Aquesta actitud de complicitat ha deixat a la intempèrie les víctimes i el seu dolor, que han quedat assenyalades, silenciades i menystingudes. Ara no es tracta tan sols de teixir aquells trams de recuperació i reparació per a les víctimes, es tracta també d’acceptar el paper de la institució com a màxim valedor dels abusadors i reconèixer aquestes violències i la seva inacció. Perquè el callar, el mirar cap a un altre costat, el no escoltar les víctimes ens situa al costat dels agressors.

Per això caldrà fer una gran feina perquè el perdó sigui real, perquè entomin la responsabilitat de la fallida que han fet com a institució generant una de les situacions de vulneració de drets més extrema que existeix. Caldrà, doncs, no tan sols una auditoria, sinó accions reals i profundes de transformació, reconstruir la confiança que una gran part de la població ha perdut, i alhora desplegar realment la cultura de la reparació, que evidentment passa per indemnitzacions econòmiques però també per accions de dignificació per a les víctimes, i assumpció d’errors i responsabilitats per part de la institució.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.