La nostra Barbizon
Més tard vaig aprendre per Josep Pla que en el nostre país allò que no falla mai és el paisatge
Prop dels famosos bosc i castell de Fontainebleau, al sud de París, hi ha el poble de Barbizon, conegut sobretot perquè uns quants pintors, a partir de l’any 1822 (en fa 200), s’hi establiren i van crear la que s’anomena Escola de Barbizon.
Eren pintors encapçalats per Jean-Baptiste Camille Corot, tots d’estil realista i d’entonació lleugerament romàntica, que es caracteritzaven per haver-se especialitzat en el paisatge i l’estudi directe del natural (de plein air, en diuen a França). Aquesta escola influí en tota la pintura del segle XIX.
Ara, i de cara a l’estiu, començaran a sorgir arreu dels nostres pobles moltes fires i molts mercats diversos i variats, alguns d’inventats sobre la marxa – ja m’entenen–. Els nostres pobles s’espavilen a ressuscitar o a crear fires i commemoracions de tota mena, i he de confessar que trobo estrany que, al meu, no s’hi hagi fet mai res per intentar recordar, i si convingués revifar, aquella època aproximadament miraculosa i única, en què un reguitzell de bons pintors el van convertir en una petita Barbizon garrotxina.
El meu poble és a pocs quilòmetres del sud d’Olot, enclavat en una vall on neix el riu Brugent, a redós de la muntanya de la Salut, i els anys cinquanta del segle passat acollí una concentració de pintors paisatgistes que no hi ha hagut mai ni enlloc més en aquest rodal. La majoria eren pintors que hi passaven l’estiu i venien de Barcelona, Sabadell, Girona, Vic, Terrassa, Igualada...
Semblarà propaganda, però és la pura realitat, i si no ho creuen vinguin a veure-ho: el meu poble és envoltat d’un paisatge meravellós, de fondalades esponeroses i boscos gemats, de magnífics racons i vores de riu, vells molins, muntanyes opulents i carrers històrics.
Quan jo era petit ja m’ho feia veure així el meu pare, aficionat a la pintura i amic de tots aquells pintors estiuejants, i més tard vaig aprendre per Josep Pla que en el nostre país allò que no falla mai és el paisatge. A la fonda Finet (amb més d’un segle i mig d’història constant i regentada sempre per la mateixa família), hi ha testimonis gràfics d’aquella època esplendorosa, guardats amb interès i cura per la família Serrat, que feia uns tractes especials als pintors. L’hostalatge aliat amb l’art i al seu servei –quoi de plus?