Continuar la història
La crisi financera, la reforma laboral, la retallada contínua de l'Estatut. Cooperants segrestats, soldats morts a l'Afganistan. La crisi ecològica. L'economia d'avui esdevé la màxima de la fragilitat col·lectiva, i les polítiques exteriors són l'exponent de les contradiccions dels governs. L'espanyol segueix apostant per mantenir colònies al Marroc, quan el sentit democràtic més bàsic exigeix acabar amb l'imperialisme. Incerteses en la macropolítica i en la micropolítica. La política ara es caracteritza per l'immobilisme. El sistema es situa en un panorama de democràcies desdibuixades davant el poder ubicat en els mercats financers, amb governs endeutats que han d'aprovar reformes contra les polítiques socials per imperatius comptables.
No és estrany que cada vegada més s'imposi l'escepticisme, i creixi la percepció que les guerres no es lliuren per la democràcia i la llibertat, sinó que són guerres per les matèries, l'energia i els mercats. El dia a dia de la majoria de la ciutadania es redueix a no creure en possibles solucions. A no tenir la visió que la història continua. I certament és la primera responsabilitat política: construir vies de futur. Els sectors polítics, ni dretes ni esquerres, no ofereixen respostes. Escoltant els partits d'esquerres es percep més una preocupació per reiterar els arguments i les consignes que els seus votants esperen escoltar que no propostes a fons que arrisquin i apostin per modificar el model. Els de dretes segueixen fent dels interessos particulars d'alguns l'interès general.
Certament Catalunya té dret als seus propis reptes dins d'una Europa que és un escenari en marxa. Tot està obert als canvis. Hubert Védrine, polític socialista francès molt qüestionat, ha escrit un llibre recomanable que honestament afronta reptes de futur: Continuar la història. Afirma, com l'alemany Lafontaine, que la regulació del mercat financer és prioritària, i que Europa ha de definir identitat i estratègia. Sami Nair reclama que el motor de la història sigui la solidaritat i no la competència. Mentre hi hagi estat, la política ha de creure en si mateixa. Potser en el concepte excel·lència hi trobarem el denominador comú.