Avui el Parlament de Catalunya celebra una sessió plenària solemne per commemorar el 90è aniversari de la seva constitució, que va tenir lloc el 6 de desembre del 1932, com a resultat de les eleccions celebrades el 20 de novembre d’aquell any. La commemoració enllaça amb la proposta que ara fa uns mesos em va plantejar la comissió de la Dignitat i que vaig traslladar a la mesa i als grups perquè fos aprovada pel ple i que ha fet possible que aquella sigui considerada a tots els efectes la I legislatura del Parlament i que l’actual, respectant aquesta numeració, hagi passat a denominar-se XIV legislatura.

 Convé recordar que aquella primera legislatura es va veure interrompuda per la Guerra Civil i per la dictadura franquista i que, tanmateix, aquell Parlament republicà va continuar funcionant a l’exili, amb quatre presidents diferents. Així, vam entendre que  la seva reivindicació formava part de la necessària recuperació d’actes de sobirania, perquè la Generalitat de Catalunya recuperada pel president Macià, en el marc de la II República, dona traça de continuïtat històrica i cal recuperar la nostra memòria. Per tant, el canvi de numeració no és un acte simbòlic, sinó un gest de justícia, dignitat i democràcia.

 El Parlament actual és hereu d’aquell primer Parlament republicà, com aquell ho era d’una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé 500 anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu. Al llarg d’aquests 90 anys i al marge de les vicissituds històriques que he esmentat, el Parlament ha esdevingut la peça angular de la nostra arquitectura institucional i l’epicentre dels principals avenços polítics i socials del país. Aquesta és la principal tasca i, alhora, la principal responsabilitat d’aquesta cambra. És necessari que tots els debats que tenen lloc a la societat siguin recollits pel Parlament i que els parlamentaris coneguin tot allò que la societat ens reclama. Els debats a l’hemicicle no poden condicionar el dia a dia de la gent, és el dia a dia de la gent que ha de condicionar els debats a l’hemicicle.

 Sovint diem allò que el Parlament és la seu de la sobirania popular i potser no entenem que aquesta sentència és un mandat democràtic taxatiu. Les majories que tria la societat catalana han de ser obeïdes i traduïdes en accions polítiques concretes per part del legislatiu. Altrament, traïm la principal institució del país i el més singular símbol de les democràcies modernes. I la preponderància del legislatiu ho és, precisament, perquè és allà on les societats progressen: és allà on acords antics són substituïts per nous pactes, és allà on les lleis, si envelleixen o queden obsoletes, es reformulen o se’n fan de noves. Perquè és la legislació la que s’ha d’adaptar als nous temps i a les noves demandes socials, i no pas els temps i les necessitats actuals a lleis antigues i, en massa casos, hereves directes d’una dictadura.

 Qualsevol Parlament ha d’estar al servei del progrés social, polític i econòmic de la societat que representa. I per la lògica democràtica de la separació de poders, cap jutge pot interferir en les propostes legislatives democràtiques que aprovi el nostre Parlament.

 Fa 90 anys, Catalunya va decidir dotar-se d’un organisme legislatiu propi. I és necessari reflexionar, avui que és dia de commemoració, sobre el fet que, gairebé un segle després de la seva constitució, la cambra que representa la ciutadania de Catalunya continuï assetjada judicialment, a causa d’una deriva autoritària que és l’única resposta que l’Estat espanyol va saber oferir al desafiament democràtic de la tardor del 2017, en què el Parlament, basant-se en la legítima voluntat de la majoria dels seus membres, hi va tenir un paper determinant i determinat. Per tant, els intents de laminar-lo, de controlar-lo i, fins i tot, d’abolir-lo no són, lamentablement, una realitat pretèrita.

 Així mateix, no podem obviar que aquest Parlament té reptes pendents en la defensa dels drets fonamentals, un àmbit en què des que vaig ser escollida presidenta he esmerçat esforços i iniciatives perquè la nostra cambra en fos capdavantera. La casa de la sobirania del poble de Catalunya ha de vetllar especialment per preservar els drets del conjunt de la ciutadania, però ha de vetllar, també, pels drets de tots els diputats, que és la millor manera de preservar els drets dels seus electors. Qualsevol retallada de llibertats dels seus membres suposa un pas enrere en les llibertats dels ciutadans que representen i són especialment nocives aquelles que s’apliquen de manera arbitrària, perquè vol dir que s’apliquen de manera injusta i amb finalitats indignes. Tinguem-ho ben present si volem aprofitar que commemorem el passat per millorar el present i el futur d’aquesta noble institució. Un futur que volem d’autodeterminació i no pas de submissió, com a qualsevol estat d’Europa.