Mirant la tele en espera que ens anunciïn uns ruixats que no acaben d’arribar mai, veig unes imatges corprenedores del pantà de la Baells, al Berguedà, on les reserves han caigut fins al 28%, la meitat que fa un any. Es veu que el problema, tal com expliquen al 3/24, no és limita a la Baells: és el conjunt dels embassaments de les conques internes de Catalunya –infraestructures clau per garantir l’abastament i la resta d’usos de l’aigua–, el que està a un terç de la seva capacitat. Vista la persistència de la sequera i les prediccions de la ciència, em pregunto si té massa sentit esperar un dia rere l’altre unes pluges providencials que ens salvin de la temporada de sequera. Sabem que hi ha estacions de regeneració i dessalinitzadores en marxa per afrontar la crisi hídrica, restriccions i campanyes de sensibilització per a un ús responsable de l’aigua. Però, avisats com estem que som zona mediterrània i, per tant, de màxim risc climàtic, em pregunto també si les administracions fan prou per adaptar el país a un canvi que és del tot inajornable: si estem prou preparats per viure, produir, moure’ns pel territori d’una altra manera... i si hi investiguem el que cal. Està clar que, si no ens hi posem nosaltres, les solucions no ens cauran del cel.