Tribuna
Comprimir una sentència
“La sentència del TJUE atorga a les defenses dels nostres exiliats elements considerables per obstaculitzar, a Bèlgica o a qualsevol altre estat, el seu lliurament a Espanya
Em refereixo a la sentència del TJUE sobre les euroordres. No serà fàcil comprimir-la, però provem-ho.
1) L’espai jurídic únic europeu té una normativa per a les euroordres. La sentència que comentem dirimeix si Bèlgica va complir-la o no en denegar a Llarena l’entrega dels nostres exiliats. Aquesta normativa és exquisidament respectuosa amb els drets humans. Per la seva banda, la llei belga preveu denegar l’euroordre quan “existeixin raons serioses per considerar que el seu compliment tindria com a efecte la vulneració” d’algun d’aquests drets fonamentals.
2) Llarena diu que els Tribunals belgues haurien d’haver prescindit del seu marc normatiu propi i acudir a la norma europea. El TJUE li dona la raó, ja que els estats no poden afegir més requisits als previstos en la normativa europea. Ha de prevaldre, doncs, el principi de confiança entre els estats membres.
3) Passa, però, que Bèlgica va denegar l’extradició també per por que la persona entregada no tingués un judici imparcial. I el que diu sobre això la sentència és que qualsevol estat requerit l’ha de denegar quan detecti elements “objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats” que tendeixin a demostrar l’existència d’un risc real que la persona entregada no tindrà un judici just. I aquesta exigència ja no deriva del dret intern belga, sinó del propi dret europeu.
4) I quina és la pedra angular d’un judici just? Doncs, per sobre de tot, que es respecti el dret de la persona a ser jutjada precisament i únicament pel jutge predeterminat per la llei. I el T. Suprem espanyol va arrogar-se la competència per l’enjudiciament dels presos polítics sense la menor base jurídica.
5) I quÈ diu el TJUE? Doncs que “no puede considerarse un tribunal establecido por la ley un tribunal supremo nacional que resuelva en primera y última instancia sin disponer de una base legal expresa que le confiera competencia para enjuiciar la totalidad de los encausados”. És obvi que el T. Suprem espanyol no tenia aquesta “base legal expresa”. Va fer molts invents i, d’entre tots els invents, aquest va ser el més sagnant.
6) Afegeix la sentència que l’Estat d’execució de l’euroordre té el dret i el deure d’examinar si existeix aquell risc real d’un judici injust degut a “deficiencias sistémicas o generalizadas en dicho Estado miembro o deficiencias que afecten a un grupo objetivamente identificable de personas al que pertenezca el interesado”.
7) Descartat que a Espanya existeixin deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament de la seva justícia, cal fixar-nos en l’expressió “grup objectivament identificable”. A què es refereix el Tribunal amb aquesta enigmàtica denominació? Sembla plausible que sigui a la minoria nacional catalana mitjançant un eufemisme. El Tribunal no pot reconèixer cap discriminació per raó de “nacionalitat”, recollida ja en la norma europea; seria massa agosarat.
8) Rellevant és també que la sentència indiqui mitjans de prova per acreditar aquestes deficiències respecte a un “grup objectivament identificable”. Un d’ells és l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU. Si bé no és suficient per si sol, sí que pot ser tingut en compte, conjuntament amb altres elements probatoris, per denegar una detenció. Contrasta, doncs, el pronunciament del TJUE amb el menyspreu demostrat per Espanya vers aquest informe de l’ONU. Conscient del mal que els feia, el govern espanyol, la premsa unionista (o sigui gairebé tota) i sobretot el mateix T. Suprem varen blasmar en tot moment contra aquest informe, venint a dir poc menys que estava fet per quatre arreplegats, que era absolutament sectari, que els seus membres no tenien cap prestigi, que estaven comprats per la Generalitat, etcètera, etcètera.
En definitiva, crec que aquesta sentència atorga a les defenses dels nostres exiliats elements considerables per obstaculitzar, a Bèlgica o a qualsevol altre estat, el seu lliurament a Espanya. Reitero que la probable insuficiència o confusió d’aquest escrit cal atribuir-les al límit dels 4.200 caràcters, espais en blanc inclosos, que m’encotilla.