Des del nord valencià

Escriure des de les terres valencianes del nord és escriure des de la decepció; no per la crisi d'aquesta hora, sinó per l'endèmica crisi estructural que suporta des de les primeres dècades del segle passat, quan es va afonar a poc a poc la indústria tèxtil que havia animat la seva economia i, d'alguna manera, també l'agricultura i la ramaderia comarcanes. Al llarg del segle XX, el 90% de les indústries tèxtils dels Ports han desaparegut, amb l'excepció de Vilafranca, població que, contra tota lògica científica, encara manté en la seva denominació la cooficialitat d'un nom espuri per antihistòric, Villafranca del Cid.

A l'inici del segle XXI, amb el turisme i la ramaderia intensiva, es va perfilar una hipotètica expectativa a partir dels serveis, sectors que avui pateixen la mossegada de la crisi actual del sistema. Hi he pogut detectar una greu preocupació en aquells que van apostar per aquestes noves fonts de l'economia postindustrial a la vista del turisme empobrit de low cost, tímid amb el consum i incapaç d'oferir, ara per ara, expectatives optimistes. Als Ports de Morella i a la Tinença de Benifassà no regna precisament l'alegria i, si allarguem la mirada per la resta del nord castellonenc, tampoc s'albiren grans perspectives, mentre la indústria, el turisme i l'agricultura també pateixen al litoral, al Maestrat i a l'Alcalatén. Ni les grans expectatives de l'aeroport de Castelló, acabat i sense inaugurar, ni el projecte fastuós i fora de lloc Mundo Ilusión, que no ha superat la fase de la paperassa. Les indústries del moble i les de la ceràmica –les expansives taulelleres– han seguit el procés decadent de la política errònia de la rajola i la destrucció escandalosa de la costa valenciana: Peníscola, Orpesa (Marina d'Or) i Benidorm són tot un testimoniatge d'excessos demencials i d'inversions equivocades. Terra Mítica és la suma dels despropòsits dels polítics valencians, tan propicis a la monumentalitat fallera i a la consegüent destrucció enmig de les flames, el fum i l'espurnall del foc faller. Fet i fet, és allò que jo, valencià del nord, batejaria com a “síndrome faller del polític valencià”, una patologia que, des de la darreria del segle XVIII, sembla afligir els governants de l'Horta.

La Història aporta moltes mostres d'allò que tracto de definir: les diferències de caràcter, les mentalitats oposades, la catalanitat del nord versus mixtificacions de l'Horta, i l'antiguitat castellanista del sud. Joan Fuster, Sanchis Guarner, Beüt i Belenguer i inclús el primer Miquel Adlert Noguerol expressaven amb les freqüents estades a Morella aqueixa admiració per la singularitat del caràcter del nord, ben lluny de la versàtil ambigüitat del personal de la terra baixa, vora la mar. Mateu i Llopis, poc sospitós de vel·leïtats catalanistes, afirma al seu llibre El País Valencià: “La comarca de Morella té personalitat històrica. geogràfica i a més té unitat lingüística valenciana” (L'Estel, 1932, p. 93). Aquesta resistència heroica de les comarques frontereres amb el castellà dels veïns aragonesos no sembla haver estat valorat pel comú dels valencians en les darreres dècades. Ni els serrans, ni els xurrets mereixien la consideració del personal de l'Horta, donats a les novetats castellanitzants, a la fascinació per Madrid i els seus governs ¿Espanya li correspon?

En aquests moments, res de tot això m'influiria si no fos per les directes conseqüències de la desnaturalització de la pròpia identitat, en la pertorbació del seu caràcter, en el constant sotmetiment als interessos centralistes, i en el papanatisme amb què es contempla el futur, escantellat per la manca de conviccions capaces d'armar una política, que potenciï aqueixa enorme capacitat del geni valencià, la imaginació i
la creativitat, que ha enlluernat propis i estranys tantes
vegades.

Un poble que no respectA els seus senyals d'identitat i de valors serà un poble extraviat. Si perd la memòria, com diu Milan Kundera, perd la identitat.