Infausta primavera
Abans, a la primavera em solien despertar els ocells; ara només sento la canticela emprenyadora, monòtona i funerària de les tórtores
Potser ni l’hauria de qualificar perquè de fet sembla que, de primavera, aquest any no n’hi ha hagut. Alguns símptomes m’ho assenyalen sense moure’m de casa, veuran: la flor del muguet es va assecar durant la primera setmana d’abril i el dia del muguet, el primer de maig, ja no hi quedava ni una punyetera flor, tot eren fulles. Els pèsols han florit així que han nascut, i han produït unes tavelles més petites que un exigu cacauet. El cirerer, que a la florida presentava l’inici de cireres, s’ha assecat i ha caigut tot: flors i cireres. El julivert s’ha espigat en tres dies, i els bròquils blancs s’han tornat negres. Les abelles no han aparegut, tan sols voleien per aquí algun borinot desorientat i bernats pudents. Les orenetes van boges buscant fang per fer el niu. Abans, a la primavera em solien despertar els ocells; ara només sento la canticela emprenyadora, monòtona i funerària de les tórtores. A l’hort, aquestes últimes pluges han fet tard. Mirant d’oblidar una mica tot això, i per primera vegada a la vida, compro un cogombre en un súper. És allargat i fi, brillant, guapo, d’un verd graciós i perfectament empaquetat amb paper film. L’amaneixo tal com m’agraden: oli, sal i vinagre de Mòdena. No té gust de res. Segon intent, ara a la grega: amb iogurt, mig gra d’all trinxat i un pols d’orenga. El gust segueix ostensiblement sota zero, penso que avui dia allò més important és preparar els aliments per a viatjar que no pas per a menjar. I la sequera... els homes del temps s’avorreixen, es repeteixen indefinidament però no me’ls crec pas a ulls clucs, perquè ja sé que la meteorologia és una ciència que permet conèixer el temps que hauria hagut de fer… segons la ciència meteorològica. Ah! i parlant de ciència, no ens enganyéssim pas: la ciència no ha contestat mai ni una pregunta important. Davant d’aquest i d’altres panorames del nostre món de cada dia, de vegades estic angoixat de no sentir-me inquiet pel que passa, però per sobre de tot penso que cal esforçar-se a ser optimista (ha, ha, ha...!). Optimista ho era el pobre tsar Nicolau II; el 16 de juliol del 1918, va escriure al seu dietari personal: “Avui fa un dia esplèndid; en un dia així no pot passar res dolent.” Tenia raó: el van matar l’endemà, junt amb tota la seva família.