Opinió

Memòria d’un instant

L’exili i un formatge de bola

“Quan van arribar al Voló, la primera nit (d’exili) va passar-la en un paller

L’any 2009 vaig visitar la senyora Elvira Elias, al seu pis d’Arenys. Molt menuda, perfectament arreglada, amb un pentinat acabat de sortir de la perruqueria. Tenia una cara rodona, molt bella, i el cos una mica inclinat. Portava un vestit i unes sabates de tacó gros. Caminava a poc a poc i, un cop va arribar a la seva butaca, s’hi va deixar caure. La Sra. Elias era la filla de l’home trinitari conegut com a Feliu Elias, quan pintava; Joan Sacs, quan escrivia, o Apa, quan il·lustrava. Un dels grans homenots del país, amb una biografia encara pendent.

Tenia uns 20 anys el gener de 1939. El seu pare, com tants intel·lectuals catalans, va decidir emprendre la via de l’exili. La primera parada va ser Olot. Elvira Elias i la seva família, que ho havien deixat tot, passaren a través dels carrers i les places d’Olot. Una gentada immensa. Però aquesta no va ser aleshores la impressió més dolorosa, sinó el silenci. Tota aquella gentada a la plaça, escalfant-se en petits focs, aquí i allà, amb el coll de l’abric alçat i una manta a l’esquena, tremolant, en silenci. Em va dir que no l’havia oblidat mai, aquell silenci. Que és un crit que encara algunes nits l’angoixa.

Pi i Sunyer els va recollir i els va portar a Can Perxers, a l’Agullana. Devien arribar-hi al voltant del dia 28 o 29 de gener. El president Companys encara no s’hi allotjava però sí tota la resta d’escriptors i intel·lectuals; i el grup de polítics que feien la “ruta dels darrers dies de la Catalunya republicana” de Rovira i Virgili. Als Elias els van posar al primer pis, la qual cosa volia dir entrar en el selecte grup dels que a la nit disposaven de matalassos. Elvira Elias també coincideix, com han escrit tants, a atribuir a Pau Vila una gran capacitat de lideratge aquells dies. Recorda en Sebastià Gasch en calçotets i la Mercè Rodoreda amb un pijama de setí negre i unes rialles histèriques i sorolloses. La cara se li il·lumina pensant en les germanes Fabra, tan divertides. “A casa no dèiem cap paraulota. La primera vegada a la meva vida que vaig sentir “merda” va ser de llavis de la Carola Fabra.” Es va fer amiga de la germana d’en Tísner; després ho seria d’ell, també. “En Tísner no va deixar que m’enyorés.”

El dia 31, després d’acomiadar-se d’en Companys, van pujar als vehicles. Els pares i les persones grans anaven en un autocar. Ella entrà al bibliobús, amb les Fabra; els fills Jordana; la Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili; en Jordi Murià, germà de l’Anna Murià, etc. Fills d’escriptors i intel·lectuals. Van trobar-hi un petit tresor: un formatge de bola. I no van poder resistir la temptació: se’l van menjar en un segon. No recorda res més. El bibliobús no tenia finestres i hi feia molt fred. Quan van arribar al Voló, la primera nit va passar-la en un paller, dormint al mig dels seus amics Jordana. Un cop a la Catalunya del Nord, els Elias van disgregar-se: el seu germà va marxar a Anglaterra; una germana, a París, i ella i els seus pares van estar-se primer a Ceret, en una casa d’uns amics (que van resultar ser uns col·laboracionistes); després, van llogar dues habitacions en un pis de Tolosa (en les altres dues vivien dos militars petainistes). Allà van coincidir amb molts altres exiliats. I jo em vaig posar a riure quan em va explicar una anècdota que precisament va viure junt a un humorista català, un home llarg amb un cap petit, una espècie d’insecte pal molt divertit: l’Àngel Ferran. Era un dia que dinaven junts i intentaven empassar-se una cosa que algú va dir que era de cavall. Ferran, després d’intentar tallar aquell tros de carn resseca, va mirar l’Elvira i, seriós, com sempre, clavant-hi la forquilla, va deixar anar: “Carn de cavall… de cavall d’estàtua.”

Van passar-les magres, els Elias. Tant, que ella va decidir tornar a Barcelona. “Quina tristesa Barcelona!”, s’exclamava, mirant-me amb uns ulls clars. Devia ser molt guapa, de jove. Mentrestant, la guerra arribava al Midi i Feliu Elias era detingut pels gendarmes i internat en un camp de concentració francès durant més d’un any. En va sortir desfet. Tornaria a Barcelona acabada la guerra. Malalt del cor, va morir l’any 1948. I l’oblit el devorà.

Queia la tarda al port d’Arenys quan ens vam acomiadar. El pentinat d’Elvira Elias no s’havia mogut un mil·límetre. I els seus ulls em continuaven somrient. En tancar la porta, en fer memòria d’aquell instant, va envair-me la mateixa sensació de pèrdua, de buit, de final d’un somni que tinc sempre que miro enrere en el meu país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.