“El clima polític era efervescent a Catalunya, mentre que a Europa, Espanya inclosa, els índexs de participació mostraven una classe política allunyada de la ciutadania
“Va arribar el 2017 i la participació en les eleccions al Parlament va ser d’un 79%. La declaració d’independència havia fracassat i l’Estat acabava d’aplicar el 155
Els resultats en les eleccions al Parlament de les Illes Balears o del País Valencià han afavorit pactes que, des de Catalunya, es miren amb estupefacció i preocupació. I ara, a les portes d’una nova convocatòria electoral, aquests pactes cobren més força que mai. Són els pactes de la por. És per això que partits d’esquerres i independentistes no tenen cap problema a demanar la mobilització dels seus votants per intentar frenar l’avanç de la dreta i la ultradreta. És per això que entitats independentistes s’han començat a moure per allunyar-se de la crida a l’abstenció que havien fet i demanen a la ciutadania que el 23 de juliol vagi a votar, complint un dret que hi ha qui interpreta com un deure per evitar que allò que ha passat al Parlament de les Illes Balears o al País Valencià es repeteixi a l’Estat. Però són aquestes les nostres eleccions? És al Congrés dels Diputats on Catalunya pot avançar com a país? És a les eleccions espanyoles on Catalunya pot definir el seu full de ruta i dibuixar un programa de futur que pugui engrescar la ciutadania.
però què passa quan l’eix dreta-esquerra queda desdibuixat per un debat tenyit de patriotisme i ocupació? Què passa quan l’eix Catalunya-Espanya queda desdibuixat per un debat sobre drets fonamentals? Què passa quan Catalunya esdevé la veritable oposició al govern espanyol? I què passa quan l’oposició fa seguidisme del govern? Votar és un dret, però què passa quan no hi ha opcions que convencin la ciutadania, que se sent utilitzada i enganyada? La decepció envers la política i els polítics té una ombra molt allargada. I l’abstenció és una resposta immediata, visceral i alliberadora davant la manca de revulsius i alternatives creïbles. L’abstenció és una resposta davant la manca de credibilitat de la classe política, malgrat que els partits no vulguin fer-hi front i vulguin mirar a una altra banda per no haver de trencar amb les dinàmiques necessàries per mantenir les estructures que han creat al llarg dels anys.
la credibilitat dels partits i els polítics estava per terra. Després de la manifestació en defensa de l’Estatut, el moviment independentista va començar a guanyar força. Si en les eleccions al Parlament del 2006 hi havia hagut una participació d’un 56%, el novembre del 2010, després de la manifestació multitudinària en defensa de l’Estatut, la participació va pujar dos punts. I dos anys més tard, el 2012, va passar a superar el 67%. I el 2015 era de gairebé el 78%. El clima polític era efervescent a Catalunya, mentre que a la resta d’Europa, Espanya inclosa, els índexs de participació continuaven demostrant que la classe política vivia allunyada de la ciutadania i que no trobava la via per accedir-hi.
i la participació en les eleccions al Parlament va ser d’un 79%. Catalunya havia fet el referèndum, la declaració d’independència havia fracassat i l’Estat acabava d’aplicar l’article 155 que deixava Catalunya sense competències. En un país amb les institucions ocupades, els ciutadans no van dubtar i van respondre a la convocatòria electoral participant massivament. Però, què passa perquè quatre anys més tard la participació caigui fins a poc més d’un 51%? Què passa perquè aquelles entitats, aquells ciutadans amb influència que havien cridat a la mobilització durant anys i havien aconseguit la resposta de la ciutadania ara cridin la gent a quedar-se a casa? Què passa perquè aquells que creien que la política era la via per canviar les coses, per donar resposta a unes inquietuds compartides, ara es rendeixin a la força del sofà? Els polítics no ho han fet bé. No han complert les promeses fetes, no han tingut en compte els neguits compartits i no han donat resposta a les necessitats i els anhels d’aquells que els van votar.
clau on els somnis han topat amb la paret de la realitat, quan la realitat és que hi ha qui ja no vol continuar somiant, encara que sigui un somni compartit. I quan els somnis compartits necessiten que tothom avanci alhora per fer les coses possibles i alguns abandonen el camí (amb tot el dret) per dedicar-se a altres coses, alguns cauen amb més o menys gràcia i el somni deixa de ser compartit. El compromís es desinfla i podríem dir que s’acaba l’encís.
