Quan la política, el periodisme i els professionals implicats reflexionen sobre l’atenció sanitària i els serveis de salut sempre fan referència a les mateixes problemàtiques: la manca de personal, l’escassedat de recursos econòmics, la saturació dels serveis, les llistes d’espera, les agendes incompatibles amb una atenció de qualitat...

Tot això és ben cert i, de ben segur, prioritari. Però ens hem parat a pensar quina mena de medicina estem practicant? Hem reflexionat prou sobre cap on va l’exercici de la professió mèdica en el seu sentit més ampli?

La necessitat de combatre l’anomenat “acarnissament terapèutic” i l’atenció al final de la vida –eutanàsia i cures pal·liatives– són qüestions que han estat àmpliament debatudes i en les quals s’ha aconseguit avançar gràcies a la conscienciació dels professionals i de la societat en el seu conjunt.

Però, si ens hi fixem, tots aquests debats giren sempre entorn de determinades mesures terapèutiques i entorn de l’exercici de la professió en moments terminals o extrems. No és pas estrany. El tractament és una part decisiva en l’exercici de la medicina. Les malalties terminals i les emergències de salut són problemes prioritaris que s’han d’atendre amb especial dedicació i sense demora. Ara bé, ni el tractament és l’única part determinant de la pràctica mèdica, ni les situacions esmentades constitueixen el gruix de l’atenció sanitària.

Fer un diagnòstic adequat és un pas previ necessari per a aplicar un tractament efectiu. I fer-ho d’una manera precoç pot permetre la curació o limitar l’agressivitat de les intervencions terapèutiques.

I una mala praxi en la medicina del dia a dia o en l’atenció de les patologies més banals pot arribar a ser també molt lesiva, tot i que les seves conseqüències no siguin tan immediates o evidents.

Per què no reflexionem, doncs, sobre la manera de diagnosticar d’un nombre cada vegada més gran de professionals sanitaris? Per què no reflexionem també sobre els límits del diagnòstic precoç? Per què no reflexionem sobre el respecte al principi d’autonomia de les persones ateses i, en conseqüència, sobre la quantitat i la qualitat de la informació que reben per a poder prendre les seves decisions de manera independent?

Demanar totes les exploracions complementàries possibles davant d’un determinat símptoma o quadre clínic no és la manera més adequada de diagnosticar.

Indicar exploracions complementàries per al diagnòstic precoç (detecció prèvia a l’expressió clínica) de qualsevol neoplàsia maligna o de qualsevol altra patologia greu, a tothom i sovint, no és sinònim d’una bona praxi.

Demanar qualsevol procediment diagnòstic sense el consentiment explícit de la persona destinatària o obtenir aquest consentiment després d’haver donat una informació incompleta o poc entenedora vulnera el principi d’autonomia, un dels tres principis bàsics de l’ètica mèdica.

Diagnosticar suposa preguntar sobre els símptomes, escoltar atentament, repreguntar, pensar en les possibles causes del quadre clínic descrit, fer una exploració física orientada, establir un ordre de probabilitats diagnòstiques i, finalment, demanar aquelles exploracions complementàries que permetin confirmar les hipòtesis més plausibles. Després de preguntar i explorar, no pas abans. Quan cal i si cal, no sistemàticament i sense criteri.

El diagnòstic precoç només és vàlid quan els beneficis de la detecció primerenca d’una malaltia superen els riscos associats als procediments necessaris per a detectar-la.

Respectar el principi d’autonomia implica atorgar capacitat plena de decisió a la persona atesa, un cop aquesta ha rebut tota la informació necessària de manera ajustada a les seves possibilitats de comprensió.

Però, què pot passar si es demana de tot a tothom sense explicar massa què es fa i per què es fa? Dit d’una altra manera: quin és el preu que s’ha de pagar perquè no “se’ns escapi res”?

D’entrada, exploracions diagnòstiques cruentes amb possibilitat de complicacions secundàries, troballes casuals de significat difícil de valorar, noves proves per interpretar les troballes, tractaments potser innecessaris amb els seus corresponents efectes adversos, costos econòmics prescindibles i molt patiment psicològic absolutament sobrer i gratuït.

I, a més a més, persones sotmeses a procediments diagnòstics en contra de la seva voluntat perquè, malgrat que hi accedeixen sense cap coacció, no se’ls ha informat de manera completa o adequada d’allò que se’ls demana o de les possibles conseqüències que se’n deriven. No tothom vol saber si té un càncer abans que se li manifesti. No tothom vol que se li descarti tot davant de qualsevol simptomatologia.

I, aleshores, per què aquesta fal·lera per demanar i demanar?

Potser com a resultat d’una combinació variable de factors interrelacionats que actuen sobre el professional sanitari a l’hora de diagnosticar. Sense cap voluntat d’establir-hi un ordre de rellevància, aspectes com ara els enumerats a continuació.

La manca de temps. Menys de deu minuts per visita no permeten fer un diagnòstic adequat de gaire res. Demanar proves i fer-ho sense gaire informació és més ràpid que preguntar i explorar.

L’exigència d’una societat que busca la seguretat absoluta i que no tolera ni l’espera ni la incertesa. Descartar-ho tot per si de cas, encara que sigui una possibilitat remota. Fer-ho ràpid i d’entrada, sense esperar una més que probable evolució cap a la curació. Queixar-se, insistir i reclamar una determinada prova quan no s’ha demanat res senzillament perquè no cal.

La incapacitat dels professionals sanitaris de combatre aquesta exigència amb arguments convincents, sigui per por a una demanda judicial, sigui perquè ells mateixos combreguen amb aquesta recerca de la seguretat absoluta i immediata.

La protocol·lització de l’exercici de la medicina. Demanar un seguit d’exploracions complementàries simplement perquè aquest és el protocol d’actuació en cas de sospita d’una determinada malaltia. Tant és quants anys té aquella persona, en quina situació es troba i si vol o no vol. Fer-ho perquè així “segur que res ens passarà per alt”, fer-ho perquè així “ningú no ens podrà dir que no ho hem fet tot” i fer-ho perquè no hi ha prou temps per a posar-se a pensar com s’hauria d’actuar en aquell cas concret.

La manca de formació pràctica dels professionals sanitaris quan es tracta de fer un diagnòstic diferencial adequat. El coneixement teòric no assegura un bon diagnòstic. Cal aprendre a prioritzar i a decidir. I cal fer-ho quan es comença a exercir. Si els professionals en actiu no ensenyen a diagnosticar d’aquesta manera perquè no és la pràctica habitual, els que venen al darrere no n’aprendran mai. I què passa quan aquests professionals amb una formació teòrica excel·lent no en saben prou perquè ningú els ha ensenyat a discriminar? Què fan? Doncs demanar exploracions complementàries per a suplir les seves mancances.

La no assumpció completa que l’única funció d’un metge és transmetre la informació per a permetre la decisió autònoma de les persones que atén. Sempre, sigui quin sigui el procediment diagnòstic que es vulgui demanar o el tractament que s’hagi de prescriure. Hi ha un apriorisme difícil de combatre sobre la incapacitat de comprensió d’allò que s’ha de transmetre, especialment quan l’interlocutor és una persona gran. Hi ha un “donar per fet” inconscient que tothom decidiria com un mateix si sabés el que un sap com a professional del ram.

Per acabar, i cal no obviar-ho, la voluntat de lucre que s’amaga darrere de moltes exploracions complementàries i les corresponents visites successives en el cas concret de la sanitat privada.

Aquesta és l’opinió d’una metgessa de família formada en aquest país i que ha exercit la professió durant deu anys en àrees bàsiques del Servei Català de la Salut. Una simple treballadora sense experiència política ni de gestió sanitària però, alhora, metgessa i ciutadana molt preocupada pel futur de l’atenció sanitària. Tant de bo aquestes paraules puguin ser l’inici d’una reflexió professional i social sobre l’exercici actual de la medicina.