Silenci

L’estratègia és callar. Muts i a la gàbia. Tenim 14 diputats independentistes al Congreso de los Diputados. Què en farem? Els ciutadans que vam votar aquest 23 de juliol i tota la colla que no va votar, tothom ho ignora. Potser.

Sabem quasi tot el projecte d’ ERC. L’ha dit i el diu i repeteix. Tot i que deixa un punt penjat tot esperant omplir-lo quan el president Puigdemont parli. Quan digui amb veu clara i forta on anirem. Si farem president en Pedro Sánchez o anirem a eleccions, esperant caure a les grapes del feixisme més bèstia des d’aquell dia que el gran dictador va dir-nos adeu-siau des d’un llit d’El Pardo.

De fet, tant li fa, oi, que ens governin els uns com els altres. No hi fa res que un govern PP-Vox tingui la majoria. No volem votar EspaÑa. No volem votar el 155. Per no aplicar la DUI... ens quedem com estem. Com estem... Exactament. Ja ho tenen clar els ciutadans d’aquestes expressions sensates. En el fons, diuen alguns, si ens governen els fatxes, encara tindrem més força per tornar a les manis de l’11 de setembre. O al Tsunami... O a la plaça d’Urquinaona...

Fa pocs dies, a Catalunya Ràdio van entrevistar la Maria del Mar Bonet. La Maria del Mar Bonet, enmig del desori del meu País. Just després d’una interessant tertúlia, que analitzava la situació del nostre poble i la de l’Estat sencer... Sense més referències que la capacitat de raonament que duia els tertulians a reflectir diverses situacions possibles. L’entrevista a la Maria del Mar té lloc quan els comentaristes acaben l’exposició del daltabaix que és o no és entre Junts i ERC. Un daltabaix que pot aconseguir que es torni a les eleccions d’aquest Estat que ens vol desapareguts, com podem sentir a les emissores del Reino. Potser per fer un recés després de les paraules dels comentaristes, a l’emissora sona la vella cançó de la Maria del Mar: “De matinada han trucat, la llei una hora assenyala... Què volen aquesta gent que truca de matinada?” Bé. Suposo que no fa bleda expressar el fort singlot que m’ha pujat, no del cor sinó de la intel·ligència. Va morir a punta de l’alba aquell estudiant a qui la poli franquista va fer el truc a la porta. D’aquí la cançó denúncia de la Maria del Mar, cantant senyera dels moments de les lluites clandestines del 1974-1975 i 1977.

He recordat l’entrevista que li vaig fer com a corresponsal a Girona de Mundo Diario de l’Auger, el diari del PSUC. Érem als Premis Recull de Blanes. Va ser un gaudi entrevistar-la i sentir el mallorquí que jo coneixia d’un amic de tota la vida. La cantant anava amb Els Setze Jutges, el grup que escampava pertot el catalanisme ingent del nostre País, que mai no ha estat mustiu. Una revolta amb tonades i paraules que verbalitzava aquella situació dels moments que encara tenim al record viu.

I salto en el temps i la trobo ara defensant la llengua amb aquella força i suavitat alhora que mai no l’ha deixada. Que va d’aquella lluita de les trucades de matinada als poders d’aquells que alguns desitgen per a Catalunya. No cal recordar tantes coses per tenir aquella forta i intensa emoció en sentir una dona com la Maria del Mar que canta avui des de les Illes, aquest país vulnerat per les forces del feixisme més tenebrós d’aquest Estat Monster, des del 1975.

Moments que ens ressusciten aquesta colla de voltors que avui ens rodegen, des de les Illes, el País Valencià, Aragó.

Les forces feixistes a les Illes on Vox ha alçat el primer clam: contra la llengua.

La Maria del Mar esmicola la cançó, el seu sentit. Diria que la nostàlgia impregna la veu de la benvolguda cantant que fa poc ha rebut la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

I, no n’hi ha prou. Ara, ressona Mon cor estima un arbre, la cançó amb lletra de Costa i Llobera:

“Mon cor estima un arbre.... més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l’eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.”

I acaba:

“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.”

La cantant mallorquina comenta la força de l’arbre com a senyal. Però no comenta pas res de política. Només ha dit el seu amor per una llengua estesa per tots els temps, com l’arbre. Mentrestant, Javier Pérez Royo declara: “La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema.” Espero que avui, quan llegim aquests mots, ja tinguem bones notícies.