A la tres
Arriba el Castaween
“A les botigues de queviures s’apilonen les lluentes carbasses d’ulls i somriures malèfics fent ombra als tristos i malgirbats moniatos, que ben pocs valoren
El nom no és meu. El vaig veure encapçalant un cartell al carrer que anunciava una festa on es feia publicitat conjuntament de l’ambient terrorífic del Halloween i les castanyes i panellets de la gastronomia més nostrada de la cultura catalana. La combinació d’ambdues celebracions ja fa una mica de por, perquè segur que és cosa meva, però no acabo de trobar el punt d’unió entre els monstres i les històries de sang i fetge amb els dolços compactes, la fruita seca i el moscatell. Tanmateix, valoro l’esforç del promotor que va tenir la pensada, i més enllà de treure’n un profit econòmic del tot lícit, voldria creure que va tirar endavant la iniciativa per la dosi justa de nostàlgia cap a unes tradicions que pateixen l’embat des de fa anys del màrqueting agressiu de costums amb una projecció internacional que no entén de fronteres. A les llars d’infants, em diuen, els menuts encara es vesteixen de castanyeres i castanyers, però també cada cop és més habitual veure grupets d’infants disfressats passejant pels carrers i trucant a les portes mentre reclamen llaminadures. A les botigues de queviures s’apilonen les lluentes carbasses d’ulls i somriures malèfics fent ombra als tristos i malgirbats moniatos, que ben pocs valoren, i proliferen les campanyes comercials en què els aparadors s’omplen de vampirs, mòmies i teranyines més que no pas de fulles i fruites de tardor. Potser sí que em fa parlar l’enyorança o, més aviat, la basarda davant d’un món cada cop més igual on s’imposa un únic model de festa només perquè ha sabut vendre’s millor al gran públic. És l’exemple clar, un de tants, de la fagocitació sense límits d’una globalització desbocada. Les castanyes i els panellets potser sí que acabaran sent objectes de culte en un museu de les tradicions i d’aquí a pocs anys es projectaran documentals sobre com d’estranys eren els catalans entestats a mantenir viva una tradició que s’esllanguia. Però què volen que els digui? Millor això que fer de la por un parc d’atraccions amb una gràcia, com a mínim, discutible.
